31 de desembre 2010

Puerto Madryn – Península Valdés

Després Buenos Aires, reprenem la ruta vers el sud direcció Patagònia i la natura en tota la seva esplendor! La primera etapa ha estat Puerto Madryn, a uns 1500km al sud de BA sobre la costa de l’Atlàntic. Ens hem afanyat per arribar-hi ja que aquest mes finalitza l’època de balenes abans que emigrin al sud a la recerca de menjar.
Els golfs que envolten la Península Valdés són l’entorn reproductiu d’aquests mamífers gegants així com dels primers cops d’aleta de les seves cries. A més de balenes, la Península està plena de lleons i elefants marins prenent el sol a la platja, armadillos que sense cap mena de por se t’acosten per xafardejar i pingüins de Magallanes... Per nosaltres aquest indret ha estat un veritable descobriment!
Un petit consell als viatgers: Si podeu, mireu de llogar un cotxe per un parell de dies entre uns quans, us permetrà ser més lliures i estalviar uns quans diners en comparació amb els transports i tours turístics.


21 de desembre 2010

‘Úselo y tirelo’

‘Úselo y tirelo. El mundo visto desde una ecología latinoamericana’ creiem que pot ser un bon inici per llegir al conegut i polèmic Eduardo Galeano. Ideal per aquells com en G que van intentar llegir-se ‘Las venas abiertas de América Latina’ i van desistir, o com M que directament ja ni ho intenten. Amb aquest llibre, l’uruguaià a volgut fer una recull de texts emblemàtics d’altres obres seves, així com d’altres que no havia publicat. Més amè i molt, molt interessant. Us el recomanem!!

MALBA i Expo Marta Minujín

El MALBA (Museo Latinomericano de Buenos Aires) és un museu dedicat a l’art llatinoamericà del segle XX. Durant la nostra visita vam poder descobrir l’obra de l’artista argentina Marta Minujín, de la qual feien una exposició repassant tota la seva obra de 1959 fins 1989.
L’època que més ens va agradar es quan es dedicava a fer projectes artístics de participació massiva a les ciutats més importants d’Amèrica. Una que li va agradar especialment a M és la de ‘El Partenón de los libros’ (1983), feu clic si voleu conèixer l’obra.

TANGO TANGo TANgo TAngo Tango!

20 de desembre 2010

Belgrano i el seu barri xinés

Després de deixar el pis que vam alquilar amb els nostres kiwis R i S, ens hem decidit per fer una primera experiència de prova amb el couchsurfing. El nostre amfitrió va ser en Gabi al seu pis de Belgrano i la veritat es que ens ha anat genial. El barri de Belgrano es molt acollidor i té un petita part on resideixen i tenen els seus negocis molta gent d’origen asiàtic, per això li diuen el barri xinès.
Buenos Aires és una ciutat una mica cara, sobretot els hostals i albergs de joventut, així que si teniu pensat quedar-vos per més d’una setmana us surt molt a compte llogar un pis ja sigui per dues o més persones.
Un salut a tota la gent que hem conegut durant aquestes setmanes que hem passat a BA i en especial a en Gabi, en ho hem passat genial amb tots vosaltres!

18 de desembre 2010

‘Madres de la Plaza de Mayo’

*La ‘Asociación Madres de Plaza de Mayo’ és una associació formada durant l'última dictadura de la República Argentina amb la finalitat de recuperar amb vida als detinguts desapareguts per la dictadura argentina, inicialment, i després establir qui van ser els responsables dels crims contra la humanitat i promoure el seu enjudiciament. Va néixer el 30 d'abril de 1977 a Buenos Aires com una iniciativa de mares de detinguts i desapareguts, per a això es van reunir a la Plaza de Mayo i van efectuar una manifestació pública pacífica demanant conèixer el parador dels seus fills.
Des de llavors, tots els dijous repeteixen una caminada (originada quan les forces de seguretat els van exigir "circular") al voltant del monument central de la plaça.
(*Text extret de Viquipèdia.)

Centre de Buenos Aires

16 de desembre 2010

Palermo

Territori de restaurants, botigues de roba de petits dissenyadors, bars d’autor, llibreries i carrers empedrats. El barri de Palermo es considerat per alguns com el millor barri d’Amèrica llatina, nosaltres discernim una mica pero és cert que el barri és molt maco.
La moda ha dividit el barri en varis mini Palermos: Soho, Hollywood, Queens y College, no seria d’estranyar que en aquests moments n’estigués sortint un altre….
Fent-hi una ullada s’hi troben alguns ateliers de pintors, estudis de disseny i en general locals amb una decoració molt avantguarda.
Ens va encantar el seu jardí botànic, un espai tranquil, lúdic i fresc dins aquesta gran ciutat.
PD. La millor vida nocturna de tot Buenos Aires, sens dubte a Palermo!

14 de desembre 2010

Grafits a San Telmo




San Telmo

Barri més antic i segurament el més emblemàtic de BA, San Telmo mereix dues visites; una entre setmana per conèixer el barri i un altra el diumenge, quan té lloc la fira d’antiguitats. Al voltant de la plaça Dorrego s’acumulen entre la gran massa de visitants, un munt de paradetes d’artesania, antiguitats, hippies i artistes de carrer que entre tots li donen una nota molt acolorida i musical a tot San Telmo.

12 de desembre 2010

La Boca

Si veiéssim Buenos Aires des del cel, veuríem com vers el sud de la ciutat hi ha un tros de terra que sembla obrir-se com una boca gegant per deixar desembocar el riu Matanza-Riachuelo. Tota la part de Buenos Aires que s’estén al seu voltant, es coneguda com el barri de la Boca.
Antic veïnat d’immigrants italians, la Boca destaca pel seu ambient de barri i per la seva afició al club de futbol Boca Juniors, un dels més importants de tot Argentina.
La part més turística de la Boca és el carrer Caminito i els seus voltants, replets de botigues, bars i restaurats amb espectacles de tango inclosos.

11 de desembre 2010

Llibreria Ateneo Grand Splendid

L’Ateneo Grand Splendid va ser escollit com la segona llibreria amb més encant de tot el món pel prestigiós diari britànic The Guardian i es la llibreria més gran de tot Sud-amèrica, alguna cosa més que afegir per convèncer-vos que la visiteu?
Als seus inicis, aquest bonic edifici era el Teatro Grand Splendid, però també ha estat una emissora de radio, on per cert Gardel va gravar moltes de les seves obres i un cinema. Conservant els seus interiors, aquest any el Splendid fa 10 anys des la seva obertura com una llibreria. Felicitats!

Picada

Pica-pica però a l’argentina, boníssim!
Ideal com un sol àpat, acompanyat per una cervesa mentre gaudeixes del sol porteny assegut en una terrasseta.

10 de desembre 2010

Floraris Genériça




Recoleta

Passegem pels carrers del barri de Recoleta a Buenos aires, admirant l’arquitectura de principis del segle XX que tant ens recorda a la europea. Arribem al cementiri de la Recoleta, ens submergim pels seus laberíntics i estrets passadissos fins que en trobem un ple de gent fent fotos i davant d’ells, la tomba d’Eva Perón.
Seguim el nostre recorregut per Recoleta, passant pel Museu Nacional de Belles Arts, el qual a més de ser gratuït conté una col•lecció molt completa d’art sud-americà i mostres d’art europeu (Monet, Lautrec, Gaughin, Degas, Miró, El Greco, Picasso i molts més). Per últim, arribem a la Plaça de les Nacions Unides on s’imposa la immensa escultura metàl•lica Floraris Genériça, una flor de metall amb sis pètals que miren al cel. Mitjançant un sistema elèctric, la flor es tanca quan el sol es pon i es torna a obrir quan es fa de dia.

03 de desembre 2010

Buenos Aires _ Puerto Madero

Mentre peregrinàvem per Buenos Aires descobrint la ciutat, hem aterrat en un barri modern, Puerto Madero. Construït sobre un antic port, les seves dàrsenes han estat rehabilitades, els seus molls reacondicionats i l’entorn portuari ha estat transformat en mobiliari urbà.
Avui en dia, Puerto Madero és un barri cosmopolita i comercial, constituït principalment per grans i densos edificis que li donen a la costa de Buenos Aires una imatge de gran ciutat nord-americana.
A més a més, l’àrea urbana confina amb el ‘Parque Natural y Reserva Ecológica Costanera Sur’, una petita península de 250ha, ideal per anar a passejar, córrer o donar un volt en bici.

02 de desembre 2010

Buenos Aires_ Hot Festival

Fa dos caps de setmana vam anar al festival de música Hot Festival on tocaven grups que ens agraden especialment: Stereophonics, Massive Attach, Thievery Corporation i Scissors Sisters entre d’altres. Per a molts d’ells era la primera vegada que tocaven a Argentina i malgrat a nivell musical el festival va estar molt bé, l’ambient era un mica massa estirat. A nivell d’organització del festival es van posar massa estrictes només deixant beure dues cerveses per persona i en un recinte apartat dels escenaris. A més, la gent era molt moderneta però poc participativa, vaja que res a veure amb els festivals de casa nostra!

BA

Hem arribat a Buenos Aires...

01 de desembre 2010

Adéu Uruguai...
...Hola Argentina
!

30 de novembre 2010

Costa d'Uruguai: La Paloma, Punta del Diablo i Colonia

Els dies vinents després de Montevideo, els vam passar en tres poblets de la costa uruguaiana; La Paloma, Punta del Diablo i Colonia. Nosaltres esperàvem poder gaudir al màxim de la platja i el sol, però el clima no ha acompanyat gaire pel que ens hem hagut d’acontentar amb un sol banyet a correcuita en l’Atlàntic (dos pel G), l’aigua estava gelada!
Sinó, la resta dels dies els hem passat llegint, fent llargues caminades per la platja, jugant a cartes i fent Asados (barbacoa però a l’argentina) amb una parella de nova zelandesos, la Rachel i l’Steve.
Per tornar a Argentina hem agafat un ferry que creua el delta des de Colonia fins a Buenos Aires.

28 de novembre 2010

El mate

Sense ganes d’entrar en la discussió sobre els orígens del mate (Uruguai, Paraguai i l’Argentina es barallen per donar-li la denominació d’origen) només direm que a l’Uruguai és tot un costum nacional. Una de les coses que més ens han sobtat quan hem arribat, és la gent amunt i avall amb el termos i el mate a la mà. Poc importa el que estiguin fent o on, el mate no pot faltar! Al provar-lo no ens va convèncer massa, però com ja ens havien previngut, vam persistir i mica en mica li hem anat trobant el gustet a això del mate. És tota un pràctica que defineix de meravella a la gent d’aquests països; sociable, sempre disposada a compartir el seu mate i amb una pausada percepció del temps. El mate és una beguda que requereix de temps per prendre-la, una cosa que no totes les cultures tenen, o creuen tenir! Com preparar un bon mate? No es tan simple com abocar aigua calenta sobre l’herba mate, aquí ens ho expliquen.

27 de novembre 2010

Montevideo

Com que ens quedaven uns dies pel mig abans d’anar a Buenos Aires, hem aprofitat per passar uns dies a Uruguai. Un país que, tot i que al principi del viatge no ens cridava molt l’atenció, ens n’han parlat tant bé que tenim curiositat de veure si es tan maco com diuen!
El primer dia, arribats a Montevideo després de moooltes hores de viatge des de Córdoba, deixem les coses a l’hostal i lloguem un parell de bicis per recórrer la ciutat pedalejant. Montevideo es tot costa, per un costat el ‘Río de la Plata’ i per l’altre l’Oceà Atlàntic. Al llarg de les nombroses platges que la rodegen veiem com la gent aprofita el seu temps lliure per fer coses prop del mar, ja sigui pescar, jugar a futbol o prendre un mate tranquil•lament en el passeig marítim.

23 de novembre 2010

Adéu Argentina...
...Hola Uruguai
!

21 de novembre 2010

Awka Liwen

Mentre estàvem a Córdoba intentant aprofitar de la gran oferta cultural que ja hem comentat abans, varem tenir l’oportunitat de veure el documental Awka Liwen. Per dos ànimes inquietes com les nostres que sempre ens agrada estar aprenent coses noves, Awka Liwen ens va semblar una mirada molt interessant sobre el tema indígena. Com han estat víctimes de persecució, discriminació i exclusió social des de l’època de les colonitzacions fins avui en dia, a l’Argentina i una gran part de Sud-amèrica. Si teniu l’oportunitat i us interessa el tema, no dubteu en veure’l, subtítols en anglès integrats per qui no s’entengui gaire amb el castellà.

20 de novembre 2010

Córdoba, Argentina.

Alguns la consideren com la capital cultural de Sud-amèrica i no es gaire d’estranyar. Córdoba és un maremàgnum de museus, sales d’exposició, cinemes, sales d’espectacles i centres culturals. L’oferta cultural i escènica no s’acaba pel que cada dia pot ser la visita a un nou museu (molts d’ells gratuïts o amb entrades a preus simbòlics) i cada nit un concert, espectacle o cicle de cinema. Res que envejar a les grans capitals de la cultura a Europa vaja...

17 de novembre 2010

El viatge continua, ara Salta.

Arribem a Salta i ens sorprenent les bones vibracions que aquesta ciutat desprèn. Pugem al cerro per les 1070 escales, opció alternativa al funicular, per veure en vista panoràmica tota la ciutat i es immensa! Moltes coses no hi ha per visitar o potser si i em estat nosaltres que hem preferit passar aquests dies xerrant amb la gent que hem conegut, sens dubte el millor de Salta! Un salut a en Mathieu i tota la gent de l’hostal ‘Corre Caminos’...

16 de novembre 2010

El Wwoofing segons Aldea Luna

Després d’haver passat quasi quatre setmanes a la Reserva Natural Aldea Luna, reprenem el contacte amb tots vosaltres!
Si hem allargat la nostra estada a la Reserva és perquè ens ha encantat! La familia que la dirigeix; la gent amb la que hem coincidit fent el voluntariat; el treball a l’hort ecològic i dins el bosc de la Reserva; els àpats vegetarians amb les verdures i hortalisses de l’hort; els paisatges; tot ens ha agradat moltíssim.
La Reserva constitueix una muntanya, a tres quarts d’hora a peu fins la primera ruta. Un quadre verd i molt tranquil que et permet fusionarte al màxim amb la pau i l’armonia de la natura. A més, la gent de la Reserva ha estat d’allò més cordial i ens han fet sentir com a casa.
Hem pogut experimentar una forma de vida completament diferent a la nostra que ens ha permès comprovar que és possible viure feliçment de forma més senzilla i conectada amb el medi ambient. Per que us feu una idea, una de les possibles activitats del dia era recollir fusta al bosc i fer un foc a la caldera per poder prendre una ducha calenta.

Si voleu saber més sobre què és el Wwoofing aqui teniu un enllaç: http://www.wwoof.org/
Des de S-A-M us encoratjem a probar-ho i si és a Aldea Luna l’èxit està assegurat!
Aquesta és la seva pàgina web: http://www.aldealuna.com.ar/
I aquí el seu bloc: http://www.aldealuna.blogspot.com/

Aprofitem també per enviar una salutació a en Martin, l’Elisabeth, en Matias i en Gerardo d’Aldea Luna. I els voluntaris; Janet, Ray, Alex, Gazy, Toby, Mathieu, Julia, Moe, Steve i Gregory, ens ha encantat compartir aquestes setmanes amb vosaltres!!

11 d’octubre 2010

Reserva Natural Aldea Luna.

Marxem quinze dies de voluntariat a la Reserva Natural Aldea Luna. Encara no sabem exactament que hi farem (segurament ajudar en l’hort i treballs de construcció i manteniment de la Reserva).
Estarem perduts per la muntanya, incomunicats telefónicament i amb el primer senyal de cobertura a una mitja hora de caminada. Pel que ens veiem a la tornada!

08 d’octubre 2010

Primeres trepitjades per l’Argentina; Tilcara i la Quebrada de Humahuaca.

Tot i seguir en territori andí, uns dies per aquí i ja ens adonem que l’Argentina es una altra història, res a veure amb el Perú i Bolívia. Per entendre’ns ens sentim com en una Sud-américa un tan europeïtzada...
El poblet de Tilcara ha estat el nostre camp base per explorar alguns dels racons més recomanats de la Quebrada de Humahuaca; un dia d’excursió fins la Garganta del Diablo i les runes de Pulcará (cultura pre-hispànica), ambdós just al costat del poble. Un segon dia per agafar un bus fins a Purmamarca i fer un passeig pel Cerro de los Siete Colores, el nom li ve degut a l’aglomeració de diferents sediments (marins, fluvials, lacustres...), elevats per moviments tectònics que donen com a resultat una muntanya d’allò més colorista.
Un apunt; la fama és merescuda, la carn i el vi argentí són una delícia!

07 d’octubre 2010

Adéu Bolívia...
...Hola Argentina
!

06 d’octubre 2010

Tupiza i els seus canyons

Abans de travessar la frontera entre Bolívia i l’Argentina i canviar de món, hem fet una parada en un poblet tot al sud de Bolívia de nom Tupiza. El lloc és agradable i força tranquil, però és sobretot pel que hi ha a les rodalies que val la pena visitar-lo.
El paisatge per entendre’ns és de l’estil far west, amb formacions rocalloses de color rogenc que ressalten sota un cel blau intens i una vegetació verd-grongenc, replet de canyons i tot tipus de cactus.
Les agencies de tours no s’equivoquen al proposar passeigs a cavall amb barret de cowboy inclòs per sentir-se tot un Lucky Luke. Nosaltres, guiats per un bon consell, varem preferir descobrir els voltants a peu. Al Canyó de l’Inca et pots endinsar pel seu passadís de 3 metres d’ample amb dos murs de pedra d’uns 30 metres d’alt a cada costat. La caminada pel Canyó resulta un tan acrobàtica ja que cal escalar les roques gegants que bloquegen el pas o bé mirar de passar pels forats que hi ha entre elles per poder així avançar, tot un entreteniment! Al menys ens ha semblat molt més divertit que pagar una petita fortuna per passar el dia sobre un cavall d’aires deprimits que no fa gaire la fila de voler avançar.
Un saludet a la família Hue, un plaer haver-vos conegut!

04 d’octubre 2010

Salar d’Uyuni – meravella en perill

Com ja hem comentat, durant aquests tres dies al Salar d’Uyuni i la Reserva hem tingut l’ocasió de veure paisatges increïbles en forma de roques multiformes, volcans traient fum, extensions de sal blanca... De tot plegat, però, també retindrem la feble presència d’animals en el seu medi natural. A part els nombrosos flamencs, tan sols hem pogut observar algunes vicunyes, una llebre i algun ocell. Tenint en compte que hem recorregut prop de 1000 km de zona quasi inhabitada es força sorprenent!
Un panell a la Reserva ens donava una explicació simplíssima, que hem pogut constatar; l’escalfament global ocorregut tendeix a disminuir els recursos nutritius de la fauna i flora en aquesta regió.
Dos exemple força il•lustratius:
- Les serralades i volcans a més de 5000m d’altitud ja no tenen neu eterna. El guia del nostre grup ens ha confirmat que fa menys de 10 anys encara podien admirar-se, fins i tot for de l’època de pluges.
- Els llacs on reposa, es nodreix i reprodueix el rosat flamenc són en curs d’assecar-se vist la superfície que abans cobrien i el que avui en queda...
En resum, resulta estrany trobar-se en una zona que en teoria es plenament natural i que està en vies de transformar-se degut en part a l’activitat humana.
Només afegir al panorama que ens han arribat veus de que el govern busca afiliats internacionals per crear una central d’extracció de liti al vell mig del Salar d’Uyuni...

Tour pel Salar d’Uyuni i la Reserva Nacional de Fauna Andina Eduardo Avaroa.

Poca cosa que afegir al que ja diuen les fotografies per elles mateixes. El que hem vist aquests tres dies ha estat genial, la bellesa i excepcionalitat de la natura en estat pur. Llacs de color roig, verd, blanc… replets de flamencs en època d’apariament. Volcans per tot arreu, emanacions de gas que surten a la superfície des del sòl. Aigües termals. Roques gegants de formes curioses, sorgides de l’activitat geo-volcànica.
El Salar d’Uyuni és sens dubte únic, una superfície de blancor extrema que s’estén en 12 .000 km quadrats enlluernant a tot aquell qui el travessa.
Al llarg d’aquests tres dies hem visitat:
Dia 1-
Cementiri de trens de la vil•la d’Uyuni
Salar d’Uyuni
Museu de sal
Isla del Pescado
Hem passat la nit en un hotel de sal
Dia 2-
Volcà Oliague
Necropolis
Laguna Cañapa
Laguna Hedionda
Árbol de piedra
Laguna colorada
Dia 3-
Geisers volcànics
Aigües termals
Desert de Salvador Dalí
Laguna blanca i Laguna verde
Valle de las rocas
Altament recomanable, no us ho perdeu si aneu per Bolívia!
Un saludet a Fabrice, Carine i les nostres nord-americanes preferides; Laura i Cristina.

01 d’octubre 2010

Potosí i la Mina del Rosario

A 4100 metres d’altitud, Potosí s’ha donat a conèixer no fa gaire en tot el món per la seva vaga general de 19 dies en contra del govern tot exigint la millora de les condicions de la mineria i les infraestructures en general de la regió de Potosí. Cofois d’haver aconseguit que s’aprovessin les condicions que demanaven, per fi aquestes dues setmanes poden celebrar les festes de la ciutat postergades des d’Agost.



Els nostres guies a les mines, i més endavant en la vida nocturna de Potosí, ens expliquen que un 35% dels ingressos que té Bolívia són gràcies a la mineria. Que només en la regió de Potosí hi ha al voltant de 400 mines, de les quals 250 es troben avui en funcionament. Uns 20.000 miners s’agrupen en prop de 50 cooperatives mineres, els socis són els propietaris de les mines i els que tenen dret a explotar-les i escollir quins miners els ajuden. Un miner en una jornada normal de feina (12 hores, sis dies a la setmana) mastega uns 50 grams de fulla de coca al dia, la qual acompanya amb diferents tipus de catalitzadors (de plàtan, de quinoa, de patata…), cigarrets de tabac natural negre, i alcohol pur de 96° dissolt en aigua o algun refresc. Que sapiguem res de menjar. Un miner en una jornada normal de feina guanya uns 100 pesos bolivians al dia (prop de 10 euros), tot i que el salari depèn de la quantitat de mineral recollit i el preu actual d’aquest en el mercat. Molts d’ells porten treballant a les mines des dels 10 anys, tota una vida d’exposició a minerals pesats que fa que es jubilin aviat. Ara, el govern paga als miners una pensió i impedeix que els menors d’edat treballin a les mines, tot i així es diu (nosaltres no hem vist cap) que algun menor es pot veure pels túnels.
Rica en plata i zinc a més d’altres minerals, la Mina del Rosario és de les més antigues de Potosí. Va començar a ésser explotada per esclaus en època dels inques, seguidament pels conquistadors, per després passar a ser considerada la mineria com una feina remunerada a partir de la independència de Bolívia.
Quan ens trobem en la circumscripció de varis túnels el guia ens demana d’apagar els nostres frontals, la foscor és absoluta...



30 de setembre 2010

El Museu Tèxtil Etnogràfic a Sucre

Entre el gran nombre de museus amb els que compta Sucre, hem visitat el Museu Tèxtil Etnogràfic, de remarcable qualitat. A través la creació tèxtil, el circuit del museu permet conèixer les diferents cultures de la regió de Sucre; els seus costums, danses i músiques tradicionals, les activitats econòmiques que duen a terme, etcètera.
La Fundació ASUR, creadora del museu, té com a propòsit revifar la producció artesanal d’alta qualitat en aquestes cultures en vies de desaparèixer. L’objectiu, “crear llocs de treball i fonts d’ingrés en el sector rural, […] revitalitzar la creativitat cultural de les comunitats, […] participar en l’enriquiment cultural del comprador i […] contribuir al desenvolupament turístic de Sucre” (font: http://www.bolivianet.com/asur/).
Tanmateix, el museu resulta molt enriquidor i sobretot molt agradable a visitar. Us el recomanem!

27 de setembre 2010

Sucre

Sucre és una ciutat molt maca, tota blanca i plena de moviment cultural. Capital constitucional del país (de fet no ens queda clar quina de les dues és la veritable capital de Bolívia si Sucre o La Paz), l’història de la ciutat està molt lligada amb l’esdevenir del país. Per exemple a la Casa de la Libertad, situada a la plaça principal, és on es va signar el tractat d’independència del Alto Perú (ara Bolivia).
Un vespre, vam aprofitar per participar en un quiz benèfic en el bar Amsterdam, a favor del Centre Educatiu Ñanta. Aquest és un espai que ofereix assistència mèdica, social, així com educació i servei menjador per als infants que es troben treballant en els carrers de Sucre. Existeix la possibilitat de fer voluntariat en el centre. Pel que fa al quiz ens va tocar un equip molt internacional i vam guanyar-lo, unes cervesetes de premi!

26 de setembre 2010

Sorata i la Gruta de San Pedro

Primera destinació després de La Paz, el poblat de Sorata i la caminada fins la Gruta de San Pedro. Va donar la casualitat que eren les festes de Sorata, pel que vam poder gaudir d’algunes desfilades de dansa i música tradicional durant la nostra estada.
A tres hores al nord de La Paz, el gran interès d’anar fins Sorata és la Gruta de San Pedro. La cova es troba a unes dues hores a peu del poblat i té uns 2km de llargària. San Pedro és la llar de varis tipus de rat penats i compta amb un impressionant llac cristal•lí al bell mig de la cova que si ho vam entendre bé arriba fins als 400mts de profunditat.

23 de setembre 2010

Comiat de La Paz

Fa dos Dissabtes, la gent de la ONG ‘Un techo para mí país Bolivia‘ ens va organitzar una festa de comiat abans marxéssim de La Paz. Aquí unes fotografies de la vetllada. Només dir que vàrem acabar en un karaoke tot rocambolesc de La Paz cantant cúmbia i cançons Disney...
A tots els nous amics que hem fet a La Paz, un plaer haver-vos conegut, us durem al cor!

22 de setembre 2010

100 entrades!

Ja fa uns quants mesos que vàrem començar aquest bloc, amb el desig de compartir els nostres periples per Sud-america amb tots vosaltres. Gràcies a tots aquells que ens llegiu i aneu mica en mica descobrint al nostre costat aquest subcontinent tan meravellós.
Com a post numero 100, us descobrim com vam fer el baner del nostre bloc… Ni més ni menys que l’esquena de G decorada amb els gargots de M!

20 de setembre 2010

Mamani Mamani

Sens dubte, un dels millors aspectes de viatjar és que la porta sempre està oberta a que coses inesperades i sorprenents succeeixin. Amb això no volem dir que si no viatges no et passi, però està clar que arriba amb menys freqüència.
L’altre dia, la ONG (Un techo para mi país. Bolivia) amb la que estàvem fent voluntariat va aconseguir una cita amb Mamani Mamani perquè graves un vídeo donant suport a l’ONG i M va acompanyar-los fins al seu estudi. Per aquells que no el coneixeu, Mamani Mamani es considerat com el pintor contemporani més emblemàtic de Bolívia, els seus quadres destaquen per estar plens de color i tractar temàtiques relacionades amb l’indigenisme, el folklore i la tradició bolivianes.
Ell va resultar ser una persona d’allò mes senzilla, riallera i accessible, abans de marxar ens va dedicar a cada un dels que anaven una postal un autoretrat al dors inclòs! M va tornar a la oficina de la ONG que semblava que levites de l’alegria!

19 de setembre 2010

‘Un techo para mi país. Bolivia’

Després de la nostra ruta fins Rurrenabaque hem tornat a la Paz per fer un voluntariat amb l’ONG ‘Un techo para mi país. Bolivia’. M ha estat buscant finançament i cooperació internacional per a l’ONG i G remodelant el garatge per a ficar-hi les eines i elaborant un manual de seguretat en la construcción. El cap de semana (3-5 Agost) vàrem tornar a pujar a el Alto amb l’ONG per construir quatre cases més.

14 de setembre 2010

La Pampa de Yacuma

Després de tres dies de selva pura, hem fet un tour per la Pampa del Riu Yacuma. La diferència entre pampa i selva ve a ser que la primera és una zona molt més plana amb una vegetació més baixa i que en període de pluges s’inunden moltes zones, pel que el paisatge canvia moltíssim. La Pampa del riu Yacuma fa dos anys que és una zona protegida per iniciativa de la municipalitat de Santa Rosa, amb la voluntat de gestionar les activitats turístiques en aquest espai natural. Aquesta pràctica, però, sembla ser més rentable que no altra cosa.
Hem visitat la zona en plena época seca i podríem dir que la Pampa es redueix a un rierol d’una profunditat d’uns 70cms. Tots els animals (caimans, capibares, ocells de tot tipus,...) de la zona s’hi aglomeren per al gran plaer dels turistes, però segurament no per al seu. De fet, el pas continu de barques a motor pel rierol provoca forces molèsties per aquestes bestioles que no fan cara d’estar massa còmodes: soroll, pol•lució de l’aigua, onades.
Durant el tour, vàrem fer una caminada buscant l’anaconda. Només en trobàvem de mortes (dissecades), excepte una que s’amagava en el seu foradet esperant l’època de pluges.
Aquesta experiència ha fet que ens demanèssim que carai fèiem en aquest indret. A quin preu pel’s pobres animalons podiem veurel’s!
Des del nostre punt de vista, el període de sequera no hauria de ser un període turístic. S’ajunta el fet que una gran extensió s’ha cremat per poder servir com pasturatge de bestiar pel que una gran part de la fauna ha estat destruïda a través de la pràctica de l’agricultura de l’artigatge.

11 de setembre 2010

Reserva Nacional Madidi.

Per a Don Lucho el nostre guia, la selva amazònica ve a ser el que per a nosaltres és un supermercat. Nascut en una de les moltes comunitats indígenes que habiten en el Madidi, si et cau malament el dinar ell talla l’escorça d’un arbre (que no ens enrecordem com es diu) et fa una infusió amb aquesta i al cap d’una estona estàs com nou. Si tens sed i no hi ha aigüa, ell talla el tronc d’una liana (tampoc ens enrecordem com es diu) i de dintre surt un suquet boníssim que a més de treure’t la sed es veu que és molt bo per la salut. Si mai et perds per la selva, hi ha un arbre (de nom ‘quecho’) que si piques fort el seu tronc emet un soroll molt fort que es pot sentir a kilòmetres de distància perque et trobin. Si cau la nit i encara no han vingut a buscar-te, unes fulles amples i suaus poden fer-te de llençols per dormir, o de paraigües si plou! Si una tarántula o una aranya verinosa et pica, la saba de l’arbre ‘ochoó’ o ‘soliman’ aplicada sobre la picada pot reverir l’efecte en un 90%, però sols una goteta! Ja que més quantitat es molt verinós per a l’organisme. Don Lucho ens explica tot això mentre avancem per la selva en la Reserva Nacional Madidi durant el nostre trek de 3 dies. Dormir al vell mig de la selva es tota una experiència, els sorolls i la sensació d’estar en plena natura salvatge són impressionants. Hem vist tot tipu d’ocells exòtics, porcs de la selva, un gat salvatge, papallones de la mida d’una mà i tots els insectes i mòsquits que us pogueu imaginar. No hem tingut sort amb el puma, només hem pogut veure les seves petjades. L’últim dia, hem construït un Mashaquipe (bot) amb fustes i cordes i hem baixat pel riu Tuichi banyant-nos i prenent el solet.
Una experiència molt rica que et fa sentir molt fort i molt fràgil a la vegada.

08 de setembre 2010

05 de setembre 2010

El camí fins Rurrenabaque

Després de la comentada ‘Ruta de la Muerte’ i passar una nit a Coroico, vam agafar un bus fins Rurrenabaque a la riba de la conca amazònica. En el programa: 16 hores de trajecte, paisatges magnífics però també tones de pols i un camí ben tortuós!
De fet, el viatge va ser terrible i la nit es va fer ben llarga… Era impossible dormir al fons del bus on més es fan sentir les irregularitats de la via. Un consell: no preneu mai les places del fons d’un autocar!
A la tornada de Rurrenabaque varem decidir canviar d’estratègia. No volíem fer l’opció fàcil i insostenible d’agafar l’avió Rurre-La Paz com fan molts turistes. En comptes d’això hem viatjat en cotxes (colectivos) i 4x4 durant un dia i mig tot fent escala en poblets que separen aquestes dues ciutats. Ha estat més llarg, més car, però molt més agradable! Hem pogut discutir amb un camioner que ens ha dut un tram en autostop sobre la situació del seu país. Vam haver d’anar controlant el conductor d’un ‘colectivo’ que s’adormia mentre conduïa per corbes ben estretes mentre pujàvem cap a La Paz. Tota l’estona pujant i baixant les finestretes del cotxe quan passava un altre cotxe per no empassar-nos tota la pols del camí.
Finalment hem arribat a bon port, La Paz, amb una diferència de temperatura d’uns 25ºC menys respecte Rurre.

03 de setembre 2010

Death Road

La primera vegada que vam sentir parlar sobre la Ruta de la Muerte (o Death Road per la publicitat a gringos) va ser veient a joves turistes portant una samarreta que deia ‘I survived to the Death Road’ o eslògans semblants. Vam sentir curiositat i vem investigar per Internet de què es tractava la Ruta de la Muerte. Després d’alguns videos youtube que la pintaben com la ruta dels ciclistes bojos i adictes a l’adrenalina es vam anar animant a fer-la. Arribats a La Paz, ens vàrem informar sobre quines eren les millors agencies per fer la ruta i en vam contractar una que ens va semblar correcte.

I va arribar el dia i vam fer la ruta i com ja alguns col·legues de La Paz ens havien comentat, no n’hi havia per tan... La ruta fàcil no és, però tampoc tens la sensació que la destinació final vagi a ser la mort vaja. Si tens experiència en bici, vas amb precaució, poc a poc i sense enganxar-te a la vorera de l’abisme arribes a la meta senceret.

Pel que fa a disfrutar-ho a S-A-M diferim al respecte. A G li va encantar i s’esmunyia per les baixades com si hagués nascut amb una bici entre les cames. A M no li va agradar gens, el tremolor continu de la bicicleta i en especial del manillar deguts al camí pedregós al cap d’una estona començava a fer mal i les dues galetes que es va fotre per anar despistada tampoc van ajudar.

Ja tenim cada un una samarreta que tipus ‘Death Road conqueror’.

Algunes experiències més sobre aquesta controvertida ruta? Galetes memorables?


28 d’agost 2010

Onada de fred a Sud-amèrica.

Ja quan estàvem a Lima la gent comentava que estava fent molt fred, i ara que l’hivern està a flor de pell les temperatures segueixen molt baixes en quasi tot Sud-amèrica. Les notícies que llegim al respecte no s’acaben de posar d’acord, algunes diuen que feia quaranta anys que no feia tan fred, d’altres que des del 1993. Unes diuen que en el va d’hivern ja han mort 80 persones, d’altres parlen de més de 100, d’altres de més de 200… El panorama però és el mateix, el fenòmen climàtic de ‘La Niña’ ha afectat més de l’usual al subcontinent (llums d’alerta sobre el canvi climàtic fan pampallugues) i degut a les precàries condicions de vida de moltes famílies i el fet que en molts racons no estan preparats per fer front a situacions fora de l’habitual, el fred està fent mal. Malalties respiratòries, afeccions pulmonars, morts per hipotèrmia, cases mal aïllades, escoles sense calefacció, persones sense sostre i la llista segueix. La onada de fred no fa fet excepcions i també ha arribat a l’Amazònia, on s’estan registrant temperatures de 10ºC on altres anys estàven a 20-30ºC.

19 d’agost 2010

Un cap de setmana de construcció

Aquest cap de setmana hem participat en una acció organitzada per la ONG Un Techo Para Mi País Bolivia consitent en construïr cases de fusta per a famílies en situació de precarietat en assentaments informals de El Alto.
Junt amb tots els voluntaris i voluntàries vem marxar el divendres al vespre en bus fins a l’escola que havia de ser el nostre camp base. Al dia següent, després d’una nit glaçant vem anar en equips de construció de 5-6 persones a reunir-nos amb les families i poder així començar la feina.
En el programa: construcció de la base de pilons enterrats sota terra, instal•lació del terra i els murs de la casa, el sistema de bigues i el sostre en zinc. La casa està pre-fabricada i només cal ajuntar-ne les parts, tot i així ens hem trobat amb un cert nombre de complicacions: anivellació dels pilons, fusta massa seca i que s’esquerda al clavar-la, bigues torçades...
Malgrat però les complicacions l’ambient entre els voluntaris i les famílies era genial! Tot està organitzat de manera que els equips es sentin recolçats i a conscienciar sobre la importància de la feina que es fà. El millor moment, quan s’entrega la casa a la família, emocions a flor de pell!
Des de S-A-M ens ha encantat la experiència i estem segurs que hi tornarem!

18 d’agost 2010

La Paz

Increíble però cert, es possible construïr una capital admisnitrariva a més de 3500 m d’altitud! Bé, això no és res de nou per a ningú però tot i així resulta força curiós descobrir aquesta ciutat envoltada de muntanyes nevades eternes i pics de més de 6000m.
La ciutat de La Paz està dividida entre la part més antiga i rica situada al cor de la vall i la part més recent i humil, situada pels vessants de la vall anomenada El Alto.
El centre de la ciutat és un bosc de grans edificis i gratacels sobretot al voltant de la zona de les avingudes que conformen El Prado. Per aquesta zona, trobes tot el que puguis necessitar i la vida batega al mateix ritme que a les ciutats d’occident. L’urbanisme no sempre està afinat entre aquests relleus de ciment, fàcilment trovem torres de 30 pisos a menys de 10 metres de distància per exemple.
De totes maneres, a la Paz ens sentim molt millor que a Lima, i el clima ajuda!

14 d’agost 2010

La festa de la verge de Copacabana

Ja estem a Bolívia! Més concretament a Copacabana a l’altre costat del Llac Titicaca. A donat la casualitat que els dies que hem estat per aquí era la semana de la Verge de Copacabana, patrona de la ciutat i “Reina de la Nació” a Bolivia. Això ha volgut dir moltes desfilades, festa i tradicions pagano-catòliques. I per tradicions ens referim a una cua de gent d’hores d’espera per venerar a la Verge al munt del Calvario; rituals xamanistes per fer-se beneir per la verge i/o Pachamama; fetus de llama, cotxes, cases, bitllets mida maqueta per que la verge o el xaman ho beneeixi i atregui aquest béns cap a la persona; bateigs de cotxes, camions, combis perquè tinguin una llarga vida… Tota una experiència per part nostra de veure i viure tot això! A S-A-M considerem que són sobretot aquestes casualitats/eventualitats que porta el viatge les que realment marquen la diferencia i fan que valgui la pena recórrer món!

Adéu Perú...
...Hola Bolívia
!

13 d’agost 2010

Com es prepara un suc de taronja al Perú...



El llac Titicaca i les seves illes flotants

Els paisatges de la tundra andina que veiem al passar amb el bus ja ens semblen impressionants, però quan divisem el Llac Titicaca al sortir d’una corba rodejat per la ciutat de Puno, els paisatges prenen una nova dimensió; diríem veure la mar a 4000m d’altitud!
Sobre aquest gran llac, hem visitat la comunitat dels Uros, els quals viuen sobre unes illes flotants artificials que han construït ells mateixos! Les illes són formades a partir d’una base flotant barreja d’arrels de tótora i d’altres plantes amb fang en forma de blocs de 3m d’alçada amb un tronc a l’epicentre i lligades entre elles amb cordes. Aquesta base cal canviar-la cada 25 anys, el que suposa construir l’illa de nou. Sobre aquesta base es superposen capes de tiges de tótora servint de sòl de l’illa. Aquestes són amarrades al fons del llac per evitar que vagin a la deriva. Increïble però us assegurem que no s’enfonsen!

La vestimenta regional peruana segons Julia Codesido.


12 d’agost 2010

Amb un peu dins la selva a Puerto Maldonado

Després el cansat trek fins al Machu Picchu, hem anat a fer repòs uns dies a les portes de la selva amazònica a Puerto Maldonado. Hem fet càmping en un lodge (Anaconda Lodge) envoltats d’arbres i plantes exòtiques, llar d’un gran nombre d’animals (ocells, monos, papallones gegants, taràntules...).
El lloc era d’allò més agradable, amb piscina a la vorera de la qual petits simis orfes (els seus pares els havien sacrificat per ésser menjats) acollits pel propietari venien a jugar amb nosaltres.
Dues històries “simpàtiques” relacionades amb les taràntules:
- Abans d’anar a dormir ens vam trobar amb una a la part interior de la porta de la tenda. Va ser M qui va tenir el valor de fer-la fora!
- Una altra va enganxar-se maliciosament al braç de G sense que ell se n’adonés. Quan li van dir -no et moguis-, us assegurem no li va fer gens de gràcia!

11 d’agost 2010

Aguas Calientes

Aguas Calientes és un poblet que serveix com a parada prèvia per als turistes que visiten el complex de Machu Picchu. Accessible únicament a peu o en tren, se’ns presenta com un paradís amb banys termals inclosos... Però en realitat a nosaltres ens ha decebut moltíssim.
Primerament, el poblet sembla més un parc d’atraccions que un poble peruà. Tot està dirigit al consum: restaurants amb aparença occidental, massatges a cada racó, hotels... Seguidament, els banys termals, l’argument més emprat per vendre’t el poble. Les seves taquilles estan ben allunyades de l’accés real als banys i no es per que si. Una vegada arribats als banys no va haver cap de nosaltres que s’ho penses no dos, sinó deu vegades abans de llançar-se en aquestes piscines de tamany infantil i a petar de gent que et fa dubtar si arribaràs a relaxar-te entre tanta humanitat.
Per acabar amb aquest relat sobre Aguas Calientes, comentar la gran quantitat d’escombraries que els turistes acumulem i que son emmagatzemades a l’entrada del poble,tot donant-nos la benvinguda amb els seu gran ferum i presencia quan accedim al lloc.
Imaginem que a aquestes alçades ja us fareu una idea de com estem de contents d’haver format part de tot plegat...

10 d’agost 2010

Machu Picchu

Que podríem dir del Machu Picchu que no s’hagi dit ja...
La primera vegada que hi accedeixes, ho fas seguint un caminet polsegós des de l’entrada fins que al cap d’uns metres, taran! Apareix una vista panoràmica de tot el complex que et deixa sense respiració. La primera vegada que veus aquesta imatge es indescriptible el que sens… Alguns ploren, altres riuen, ningú es queda indiferent. Et demanes com pot ser que a 2600 metres d’alçada entre totes les muntanyes i accidents geogràfics es puguin trobar les restes del que un dia va ésser un poblat de semblants característiques.
Després et passeges per l’interior, visitant-ne cada part mentre escoltes les explicacions del guia i no pots més que admirar la civilització que va fer això real. Cada part té el seu significat, la seva funcionalitat, i descobrir-ho mentre avances resulta fascinant. Descripció de meravella de la humanitat sense cap mena de dubte, la resta deixem que cadascú ho descobreixi per ell mateix...

09 d’agost 2010

El trek de quatre dies, destí Machu Picchu

Per fer aquest trek, S-A-M s’ha retrobat a Cuzco amb els amics i amigues que havien vingut des de Catalunya i França a visitar el Perú. El nostre guia tot simpaticot ell, ens ha batejat amb el nom dels ‘pumas’ (tot i que ha vegades érem els ‘pumas bonitos’):
- 1r dia. Baixada des de la muntanya Habra Màlaga (4100m) en mountain bike direcció al poblat de Santa Maria (1300m). La baixada ha estat d’allò més divertida malgrat tres dels pumes s’hagin endut una bona galeta en l’intent; primer T que es cau soleta, conseqüència un blau la mar de bufó a la cama. Després l’envelada de M que al girar li ve tota l’aigua a la cara, no controla bé el gir i catapum! Una bona col•lecció de blaus a les cames i cul i un bony al cap com resultat, menys mal dúiem casc!
- 2n dia. Trek de 8 hores direcció Santa Teresa. Una part recorrent el camí Inca bordejant el riu Urubamba fins arribar a unes aigües termals que abans eren un gran indret turístic, però les aigües torrencials de principis d’any han deixat en no res. De totes maneres el bany a 40 graus ens ha anat la mar de bé a nosaltres i les nostres dolorides cames!
- 3r dia. Trek de 6 hores, seguim bordejant l’Urubamba fins arribar a Aguas Calientes, poblet situat al peu del Machu Picchu. La caminada ha resultat força més calmada, tot pla seguint la via del tren i bordejant la part posterior del Machu Picchu des de la seva falda.
- 4t dia. Visita al Machu Picchu. Els més motivats s’han llevat a les 3h per tenir l’opció de pujar fins al Wayna Picchu. Cal arribar entre els 400 primers i la missió s’ha acomplert. Després hem visitat la resta de la ciutadella que sens dubte ha valgut la pena després de tan esforç! Us en parlem en un post a part...
La tornada a Cuzco l’hem fet en un tren de primera classe, quin luxe! L’endemà ens separem de la resta, snif...

08 d’agost 2010

Cuzco

Capital imperial dels inques per excel•lència, Cuzco és una ciutat on a cada racó es poden descobrir antics vestigis inques o grans mercats d’artesania andina, l’oferta turística no s’acaba; des dels treks que et porten al Machu Picchu, visites a la vall sagrada dels inques, museus, tours a la selva i al Parc Nacional Manu… no hi ha cabuda a l’avorriment. Des del nostre punt de vista, l’hem trobat un pèl massa turística, on l’idioma anglès i el dólar hi són massa presents. Però Cuzco és Cuzco, i la ciutat fundada pels primers inques Manco Cápac i Mama Ocllo és parada obligada en qualsevol ruta pel Perú.

06 d’agost 2010

Sandboard a Huacachina

No és un cohet, no és un avió, no és un atac d’histèria, és M baixant una de les dunes de Huacachina fent sandboarding… Alguns són més professionals i ho fan de peu sobre la taula, però vist el crit que M fa, podem dir que per ella ja està bé fer-ho així estirada.

05 d’agost 2010

El cost de la vida al Perú

Nous y avano1 € = 3,63 /s. (‘nuevos soles’), el 18/07/2010
A continuació una llista amb preus pràctics:

1 àpat en un restaurant senzillet
(entrant + plat + beguda)
5 a 10/s.a partir de 2 €
1 suc de taronja1/s.al voltant de 0,3 €
8 panets1/s.al voltant de 0,3 €
1 nit d’hostal per 2
(esmorzar no inclòs)
25 à 70/s.al voltant de 7 a 20 €
1 kg de carn15/s.4 €
1 ampolla de 3l d’aigua2,5 a 3/s.al voltant de 0,7 a 0,8 €
1 pot de nutella 16/s.al voltant de 4,4 €

Els preus dels trajectes en taxi no tenen res a veure amb els preus a Europa. Normalment ens costa menys de 20/s. per trajecte.
Els preus dels trajectes en autocar depènen del trajecte i el període. Varien de 40 a 120/s. per trajecte interurbà.
Obrir una compta bancària al Perú es molt fácil i ràpid de fer i permet per aquells que passen una llarga estada estalviar-se algunes comissions bancàries.

04 d’agost 2010

Nazca i les seves línies mundialment conegudes

Després les sensacions fortes viscudes a Huacachina, hem anat fins a Nazca per que els amics de M poguessin veure les línies gravades en el sòl. Es tracten de línies que representen tot tipus de formes figurades (simi, aranya, gos...) que s’estenen al llarg de kilòmetres. La seva creació s’atribueix a la civilització Nazca, però no existeix encara una teoria consensuada sobre la seva finalitat.
Com que a S-A-M intentem mantenir uns mínims d’esperit ecològic hem decidit de no sobrevolar les línies (millor mitjà actual de veure-les en tota la seva esplendor).
Per informar-vos-en, els amics de M ens expliquen la seva experiència;
Primerament s’aconsella no marejar-se amb facilitat ja que amb la ‘volta a la dreta, volta a l’esquerra i torne-m’hi’ que fa l’avioneta per veure bé les figures el mareig pot arribar amb força rapidesa!
Pot passar que abans pujar a l’avioneta un s’hagi d’esperar un ratet a l’aeroport, o unes hores com ha esta el seu cas. Tot depèn de l’afluència de la companyia contractada.
Aneu amb atenció també a l’hora de triar el vostre passatge, algunes companyies us vendran bitllets més barats però pot ser que siguin els que donen al passadís i us quedi lluny de la finestra!
Malgrat tot, pel que sembla l’experiència val el que et gastes; 100 $ la mitja hora de vol!

02 d’agost 2010

Oasi de Huacachina i el seu desert

Durant el tros de viatge que hem fet amb els amics de M, hem visitat l’oasi de Huacachina. Fa un temps, aquest oasis es formava al voltant d’una llacuna natural la qual avui en dia es manté gràcies al bombeig artificial d’aigua, història de conservar l’atracció turística de l’indret.
Al voltant d’aquest oasis s’estenen dunes i dunes de sorra en les quals hem pogut fer buggy (una espècie de 4x4 que salta dunes) i sandboarding. Sensacions fortes assegurades!
Està bé, fer buggy pel desert no es precisament molt ecologista, però tan sols ha estat una sola vegada i perquè negar-ho, ha estat d’allò més divertit!

Ica, el vi, la bruixa i la palmera

A primera vista, la ciutat d’Ica no és precisamente una de les destinacions més fascinants del Perú. Però si evitem quedar-nos al centre i fem un tomb pels seus voltants ens podem endur més d’una grata sorpresa. La regió és coneguda com la millor zona de producción de vi del Perú. Visitar una bodega i les vinyes per apendre la manera tradicional de cultivar i produïr el vi i el pisco, tot rematan’t-ho amb una cata dels seus productes és una bona manera de passar el matí.
A les afores de la ciutat, a Cachiche, trobem un poblat de bruixes i bruixots, o com prefereixen ésser anomenats avui en dia xamans; autèntics supervivents de les fogueres inquisitorials que et poden prediure l’avenir, trobar cura als teus mals i el que faci falta. A més, podem visitar l’estrambòtic museu de les bruixes i visitar l’escultura de la centenària bruixa Julia Hernández Pecho Viuda de Díaz.
Just al costat del poblat, ens trobem un autèntic prodigi de la naturalesa, la palmera de set caps. Ningú s’explica com d’una sola arrel han pogut germinar tans caps de palmera. La llegenda de la zona ens dòna la seva explicació. Us aconsellem si la visiteu li doneu un parell de soles a algun veí perque us expliqui la seva història, no té pèrdua…

01 d’agost 2010

Marxem de Lima

Després d’alguns problemes de falange (G es va tallar un tros de carn del dit) i molta, molta espera, per fi el metge ens ha donat llum verda per continuar amb el nostre periple sud-americà. Aprofitant també que alguns amics (francesos i catalans) han vingut a visitar aquest magnífic país i de passada visitarnos, ens anem de ruta pel sud del Perú fins a Cuzco!
Malgrat estem molt contents de per fi marxar de nou, plorarem una mica per la nostra gateta Yana que es queda a Lima i esperem poder recuperar abans de tornar a Europa.

31 de juliol 2010

Mostra fotogràfica ‘Yuyanapaq. Para recordar’

La segona exposició que hem visitat al Museo de la Nación era una mostra fotogràfica de títol ‘Yuyanapaq. Para recordar’. Un espai que a través les seves impactants imatges fa oda a la necessitat de preservar la memòria històrica nacional peruana i que mostra proves irrefutables de l’horror viscut durant el període de 1980-2000 a gran part del Perú.
Inaugurada per la ‘Comisión de la Verdad y Reconciliación’, Yuyanapaq constitueix un informe final de caire visual de la recerca que aquesta comissió ha dut a terme sobre el succeït al llarg d’aquestes dues dècades de conflictes armats, actes terroristes, desconfiança en les forces públiques, por, desolació i sobretot confusió.
"Un pueblo sin memoria es un pueblo sin destino. Un país que resuelva cerrar los ojos ante las tragedias de la guerra, el crimen inhumano, la desaparición de personas, la violencia contra las mujeres, el asesinato aleve y nocturno, la matanza de inocentes, será finalmente una sociedad incapaz de mirarse a sí misma y, por lo tanto, proclive a repetir las causas y los efectos de la violencia, la discriminación y la muerte." Beatriz Merino, Defensora del Pueblo al Perú.


Exposició ‘La luz del Indigenismo’ al Museo de la Nación

Com que hem tingut la mala sort de trobar-nos amb Museo de la Nación en plena fase de remodelació i per tant amb la seva col•lecció no accessible al públic. Em aprofitat per veure els exposicions temporals que trobem actualment al museu.
El Museo de la Nación és un dels museus més importants del Perú, situat en un imponent edifici al bell mig del districte de San Borja a Lima, la seva col•lecció compta amb més de 15.500 peces pre-hispàniques, d’art colonial, popular i contemporani.
La primera exposició que hem visitat es deia ‘La luz del Indigenismo’ i consistia en una mostra d’art plàstic, pictòric, pintura, fotografia i literatura sobre el moviment artístic de l’indigenisme peruà. Liderat per José Sabogal, l’indigenisme respon a l’interès de defendre els més necessitats i valorar i promoure les arrels i els orígens peruans, associant aquests a la identitat peruana.

29 de juliol 2010

El transport públic urbà al Perú

Combis, busos, taxis, mototaxis i ara el Metropolitano! A Lima, com a la resta del Perú, l’oferta de transport públic no s’acaba. Des dels populars combis que al ritme de cumbia o reageton es paren en qualsevol part de la via per que baixin o pugin els seus passatgers mentre el copilot crida als quatre vents per on passa la seva ruta “tooooodo Arequipa, Lima centroooo, Lima centrooooo” i els indica als passatgers “sube, subeeeee, baja, baja, pie derecho, pie derecho”. Passant pels taxis de totes les formes i colors amb els quals es millor negociar el preu abans pujar no fos un cop arribats a la destinació ens donin una sorpresa en forma de clatellada. Fins al Metropolitano, un bus municipal que no porta ni dos mesos en funcionament i ja se n’ha emportat a uns quants que no miraven al creuar pel davant. Ara el nostre preferit, el mototaxi, una espècie de càpsula metàl•lica amb una moto incorporada dintre que fa més soroll que altra cosa perquè avançar no avança gaire, però ens encanta!

28 de juliol 2010

Barranco

Al costat del barri d’aires populars on vivim, és a dir San Juan de Miraflores, trobem el districte de Barranco. Ens agrada escapar-nos-hi de tan en tan per passejar-nos pels seus pintorescs carrers replets d’edificis colonials de colors vius; Contemplar l’oceà des dels seus penya-segats; O simplement seure en qualsevol bar amb bona música.
Centre neuràlgic de la vida bohèmia i artística-underground de Lima, us recomanem no deixar de visitar-lo si us trobeu a la capital!

27 de juliol 2010

Seguim vius!

Després d’unes setmanes de molt moviment i algun que altra problema de connexió, torna S-A-M!
Malgrat hem deixat el bloc una mica de costat, seguim motivats i amb ganes d’explicar-vos tot el que veien i vivim. És per això que escriurem el que hem fet fins ara perquè no perdeu el fil de la nostra aventura particular. Esperem que ho gaudiu!

Els venedors ambulants

Estan a totes les cantonades... difícil es no trobar-se’n al llarg d’un carrer.
Aquí no hi ha gaires centres comercials ni grans supermercats i les botigues de queviures i mercats municipals no sempre abasteixen tot el que els seus clients necessiten. Fruit de tot això i del fet que el Perú es el paradís del mercat informal, sorgeixen els petits comerciants de carrer. Et venen de tot i el que faci falta, fruita, sucs naturals, roba..., reparen rellotges, fan copies de claus, enceren les teves sabates o et proposen que et pesis amb la seva balança. Pràcticament podríem dir que formen part del paisatge i donen als carrers de les seves ciutats aquesta barreja de colors, olors i gent amunt i avall tan característica del Perú.