30 de setembre 2010

El Museu Tèxtil Etnogràfic a Sucre

Entre el gran nombre de museus amb els que compta Sucre, hem visitat el Museu Tèxtil Etnogràfic, de remarcable qualitat. A través la creació tèxtil, el circuit del museu permet conèixer les diferents cultures de la regió de Sucre; els seus costums, danses i músiques tradicionals, les activitats econòmiques que duen a terme, etcètera.
La Fundació ASUR, creadora del museu, té com a propòsit revifar la producció artesanal d’alta qualitat en aquestes cultures en vies de desaparèixer. L’objectiu, “crear llocs de treball i fonts d’ingrés en el sector rural, […] revitalitzar la creativitat cultural de les comunitats, […] participar en l’enriquiment cultural del comprador i […] contribuir al desenvolupament turístic de Sucre” (font: http://www.bolivianet.com/asur/).
Tanmateix, el museu resulta molt enriquidor i sobretot molt agradable a visitar. Us el recomanem!

27 de setembre 2010

Sucre

Sucre és una ciutat molt maca, tota blanca i plena de moviment cultural. Capital constitucional del país (de fet no ens queda clar quina de les dues és la veritable capital de Bolívia si Sucre o La Paz), l’història de la ciutat està molt lligada amb l’esdevenir del país. Per exemple a la Casa de la Libertad, situada a la plaça principal, és on es va signar el tractat d’independència del Alto Perú (ara Bolivia).
Un vespre, vam aprofitar per participar en un quiz benèfic en el bar Amsterdam, a favor del Centre Educatiu Ñanta. Aquest és un espai que ofereix assistència mèdica, social, així com educació i servei menjador per als infants que es troben treballant en els carrers de Sucre. Existeix la possibilitat de fer voluntariat en el centre. Pel que fa al quiz ens va tocar un equip molt internacional i vam guanyar-lo, unes cervesetes de premi!

26 de setembre 2010

Sorata i la Gruta de San Pedro

Primera destinació després de La Paz, el poblat de Sorata i la caminada fins la Gruta de San Pedro. Va donar la casualitat que eren les festes de Sorata, pel que vam poder gaudir d’algunes desfilades de dansa i música tradicional durant la nostra estada.
A tres hores al nord de La Paz, el gran interès d’anar fins Sorata és la Gruta de San Pedro. La cova es troba a unes dues hores a peu del poblat i té uns 2km de llargària. San Pedro és la llar de varis tipus de rat penats i compta amb un impressionant llac cristal•lí al bell mig de la cova que si ho vam entendre bé arriba fins als 400mts de profunditat.

23 de setembre 2010

Comiat de La Paz

Fa dos Dissabtes, la gent de la ONG ‘Un techo para mí país Bolivia‘ ens va organitzar una festa de comiat abans marxéssim de La Paz. Aquí unes fotografies de la vetllada. Només dir que vàrem acabar en un karaoke tot rocambolesc de La Paz cantant cúmbia i cançons Disney...
A tots els nous amics que hem fet a La Paz, un plaer haver-vos conegut, us durem al cor!

22 de setembre 2010

100 entrades!

Ja fa uns quants mesos que vàrem començar aquest bloc, amb el desig de compartir els nostres periples per Sud-america amb tots vosaltres. Gràcies a tots aquells que ens llegiu i aneu mica en mica descobrint al nostre costat aquest subcontinent tan meravellós.
Com a post numero 100, us descobrim com vam fer el baner del nostre bloc… Ni més ni menys que l’esquena de G decorada amb els gargots de M!

20 de setembre 2010

Mamani Mamani

Sens dubte, un dels millors aspectes de viatjar és que la porta sempre està oberta a que coses inesperades i sorprenents succeeixin. Amb això no volem dir que si no viatges no et passi, però està clar que arriba amb menys freqüència.
L’altre dia, la ONG (Un techo para mi país. Bolivia) amb la que estàvem fent voluntariat va aconseguir una cita amb Mamani Mamani perquè graves un vídeo donant suport a l’ONG i M va acompanyar-los fins al seu estudi. Per aquells que no el coneixeu, Mamani Mamani es considerat com el pintor contemporani més emblemàtic de Bolívia, els seus quadres destaquen per estar plens de color i tractar temàtiques relacionades amb l’indigenisme, el folklore i la tradició bolivianes.
Ell va resultar ser una persona d’allò mes senzilla, riallera i accessible, abans de marxar ens va dedicar a cada un dels que anaven una postal un autoretrat al dors inclòs! M va tornar a la oficina de la ONG que semblava que levites de l’alegria!

19 de setembre 2010

‘Un techo para mi país. Bolivia’

Després de la nostra ruta fins Rurrenabaque hem tornat a la Paz per fer un voluntariat amb l’ONG ‘Un techo para mi país. Bolivia’. M ha estat buscant finançament i cooperació internacional per a l’ONG i G remodelant el garatge per a ficar-hi les eines i elaborant un manual de seguretat en la construcción. El cap de semana (3-5 Agost) vàrem tornar a pujar a el Alto amb l’ONG per construir quatre cases més.

14 de setembre 2010

La Pampa de Yacuma

Després de tres dies de selva pura, hem fet un tour per la Pampa del Riu Yacuma. La diferència entre pampa i selva ve a ser que la primera és una zona molt més plana amb una vegetació més baixa i que en període de pluges s’inunden moltes zones, pel que el paisatge canvia moltíssim. La Pampa del riu Yacuma fa dos anys que és una zona protegida per iniciativa de la municipalitat de Santa Rosa, amb la voluntat de gestionar les activitats turístiques en aquest espai natural. Aquesta pràctica, però, sembla ser més rentable que no altra cosa.
Hem visitat la zona en plena época seca i podríem dir que la Pampa es redueix a un rierol d’una profunditat d’uns 70cms. Tots els animals (caimans, capibares, ocells de tot tipus,...) de la zona s’hi aglomeren per al gran plaer dels turistes, però segurament no per al seu. De fet, el pas continu de barques a motor pel rierol provoca forces molèsties per aquestes bestioles que no fan cara d’estar massa còmodes: soroll, pol•lució de l’aigua, onades.
Durant el tour, vàrem fer una caminada buscant l’anaconda. Només en trobàvem de mortes (dissecades), excepte una que s’amagava en el seu foradet esperant l’època de pluges.
Aquesta experiència ha fet que ens demanèssim que carai fèiem en aquest indret. A quin preu pel’s pobres animalons podiem veurel’s!
Des del nostre punt de vista, el període de sequera no hauria de ser un període turístic. S’ajunta el fet que una gran extensió s’ha cremat per poder servir com pasturatge de bestiar pel que una gran part de la fauna ha estat destruïda a través de la pràctica de l’agricultura de l’artigatge.

11 de setembre 2010

Reserva Nacional Madidi.

Per a Don Lucho el nostre guia, la selva amazònica ve a ser el que per a nosaltres és un supermercat. Nascut en una de les moltes comunitats indígenes que habiten en el Madidi, si et cau malament el dinar ell talla l’escorça d’un arbre (que no ens enrecordem com es diu) et fa una infusió amb aquesta i al cap d’una estona estàs com nou. Si tens sed i no hi ha aigüa, ell talla el tronc d’una liana (tampoc ens enrecordem com es diu) i de dintre surt un suquet boníssim que a més de treure’t la sed es veu que és molt bo per la salut. Si mai et perds per la selva, hi ha un arbre (de nom ‘quecho’) que si piques fort el seu tronc emet un soroll molt fort que es pot sentir a kilòmetres de distància perque et trobin. Si cau la nit i encara no han vingut a buscar-te, unes fulles amples i suaus poden fer-te de llençols per dormir, o de paraigües si plou! Si una tarántula o una aranya verinosa et pica, la saba de l’arbre ‘ochoó’ o ‘soliman’ aplicada sobre la picada pot reverir l’efecte en un 90%, però sols una goteta! Ja que més quantitat es molt verinós per a l’organisme. Don Lucho ens explica tot això mentre avancem per la selva en la Reserva Nacional Madidi durant el nostre trek de 3 dies. Dormir al vell mig de la selva es tota una experiència, els sorolls i la sensació d’estar en plena natura salvatge són impressionants. Hem vist tot tipu d’ocells exòtics, porcs de la selva, un gat salvatge, papallones de la mida d’una mà i tots els insectes i mòsquits que us pogueu imaginar. No hem tingut sort amb el puma, només hem pogut veure les seves petjades. L’últim dia, hem construït un Mashaquipe (bot) amb fustes i cordes i hem baixat pel riu Tuichi banyant-nos i prenent el solet.
Una experiència molt rica que et fa sentir molt fort i molt fràgil a la vegada.

08 de setembre 2010

05 de setembre 2010

El camí fins Rurrenabaque

Després de la comentada ‘Ruta de la Muerte’ i passar una nit a Coroico, vam agafar un bus fins Rurrenabaque a la riba de la conca amazònica. En el programa: 16 hores de trajecte, paisatges magnífics però també tones de pols i un camí ben tortuós!
De fet, el viatge va ser terrible i la nit es va fer ben llarga… Era impossible dormir al fons del bus on més es fan sentir les irregularitats de la via. Un consell: no preneu mai les places del fons d’un autocar!
A la tornada de Rurrenabaque varem decidir canviar d’estratègia. No volíem fer l’opció fàcil i insostenible d’agafar l’avió Rurre-La Paz com fan molts turistes. En comptes d’això hem viatjat en cotxes (colectivos) i 4x4 durant un dia i mig tot fent escala en poblets que separen aquestes dues ciutats. Ha estat més llarg, més car, però molt més agradable! Hem pogut discutir amb un camioner que ens ha dut un tram en autostop sobre la situació del seu país. Vam haver d’anar controlant el conductor d’un ‘colectivo’ que s’adormia mentre conduïa per corbes ben estretes mentre pujàvem cap a La Paz. Tota l’estona pujant i baixant les finestretes del cotxe quan passava un altre cotxe per no empassar-nos tota la pols del camí.
Finalment hem arribat a bon port, La Paz, amb una diferència de temperatura d’uns 25ºC menys respecte Rurre.

03 de setembre 2010

Death Road

La primera vegada que vam sentir parlar sobre la Ruta de la Muerte (o Death Road per la publicitat a gringos) va ser veient a joves turistes portant una samarreta que deia ‘I survived to the Death Road’ o eslògans semblants. Vam sentir curiositat i vem investigar per Internet de què es tractava la Ruta de la Muerte. Després d’alguns videos youtube que la pintaben com la ruta dels ciclistes bojos i adictes a l’adrenalina es vam anar animant a fer-la. Arribats a La Paz, ens vàrem informar sobre quines eren les millors agencies per fer la ruta i en vam contractar una que ens va semblar correcte.

I va arribar el dia i vam fer la ruta i com ja alguns col·legues de La Paz ens havien comentat, no n’hi havia per tan... La ruta fàcil no és, però tampoc tens la sensació que la destinació final vagi a ser la mort vaja. Si tens experiència en bici, vas amb precaució, poc a poc i sense enganxar-te a la vorera de l’abisme arribes a la meta senceret.

Pel que fa a disfrutar-ho a S-A-M diferim al respecte. A G li va encantar i s’esmunyia per les baixades com si hagués nascut amb una bici entre les cames. A M no li va agradar gens, el tremolor continu de la bicicleta i en especial del manillar deguts al camí pedregós al cap d’una estona començava a fer mal i les dues galetes que es va fotre per anar despistada tampoc van ajudar.

Ja tenim cada un una samarreta que tipus ‘Death Road conqueror’.

Algunes experiències més sobre aquesta controvertida ruta? Galetes memorables?