11 d’octubre 2010

Reserva Natural Aldea Luna.

Marxem quinze dies de voluntariat a la Reserva Natural Aldea Luna. Encara no sabem exactament que hi farem (segurament ajudar en l’hort i treballs de construcció i manteniment de la Reserva).
Estarem perduts per la muntanya, incomunicats telefónicament i amb el primer senyal de cobertura a una mitja hora de caminada. Pel que ens veiem a la tornada!

08 d’octubre 2010

Primeres trepitjades per l’Argentina; Tilcara i la Quebrada de Humahuaca.

Tot i seguir en territori andí, uns dies per aquí i ja ens adonem que l’Argentina es una altra història, res a veure amb el Perú i Bolívia. Per entendre’ns ens sentim com en una Sud-américa un tan europeïtzada...
El poblet de Tilcara ha estat el nostre camp base per explorar alguns dels racons més recomanats de la Quebrada de Humahuaca; un dia d’excursió fins la Garganta del Diablo i les runes de Pulcará (cultura pre-hispànica), ambdós just al costat del poble. Un segon dia per agafar un bus fins a Purmamarca i fer un passeig pel Cerro de los Siete Colores, el nom li ve degut a l’aglomeració de diferents sediments (marins, fluvials, lacustres...), elevats per moviments tectònics que donen com a resultat una muntanya d’allò més colorista.
Un apunt; la fama és merescuda, la carn i el vi argentí són una delícia!

07 d’octubre 2010

Adéu Bolívia...
...Hola Argentina
!

06 d’octubre 2010

Tupiza i els seus canyons

Abans de travessar la frontera entre Bolívia i l’Argentina i canviar de món, hem fet una parada en un poblet tot al sud de Bolívia de nom Tupiza. El lloc és agradable i força tranquil, però és sobretot pel que hi ha a les rodalies que val la pena visitar-lo.
El paisatge per entendre’ns és de l’estil far west, amb formacions rocalloses de color rogenc que ressalten sota un cel blau intens i una vegetació verd-grongenc, replet de canyons i tot tipus de cactus.
Les agencies de tours no s’equivoquen al proposar passeigs a cavall amb barret de cowboy inclòs per sentir-se tot un Lucky Luke. Nosaltres, guiats per un bon consell, varem preferir descobrir els voltants a peu. Al Canyó de l’Inca et pots endinsar pel seu passadís de 3 metres d’ample amb dos murs de pedra d’uns 30 metres d’alt a cada costat. La caminada pel Canyó resulta un tan acrobàtica ja que cal escalar les roques gegants que bloquegen el pas o bé mirar de passar pels forats que hi ha entre elles per poder així avançar, tot un entreteniment! Al menys ens ha semblat molt més divertit que pagar una petita fortuna per passar el dia sobre un cavall d’aires deprimits que no fa gaire la fila de voler avançar.
Un saludet a la família Hue, un plaer haver-vos conegut!

04 d’octubre 2010

Salar d’Uyuni – meravella en perill

Com ja hem comentat, durant aquests tres dies al Salar d’Uyuni i la Reserva hem tingut l’ocasió de veure paisatges increïbles en forma de roques multiformes, volcans traient fum, extensions de sal blanca... De tot plegat, però, també retindrem la feble presència d’animals en el seu medi natural. A part els nombrosos flamencs, tan sols hem pogut observar algunes vicunyes, una llebre i algun ocell. Tenint en compte que hem recorregut prop de 1000 km de zona quasi inhabitada es força sorprenent!
Un panell a la Reserva ens donava una explicació simplíssima, que hem pogut constatar; l’escalfament global ocorregut tendeix a disminuir els recursos nutritius de la fauna i flora en aquesta regió.
Dos exemple força il•lustratius:
- Les serralades i volcans a més de 5000m d’altitud ja no tenen neu eterna. El guia del nostre grup ens ha confirmat que fa menys de 10 anys encara podien admirar-se, fins i tot for de l’època de pluges.
- Els llacs on reposa, es nodreix i reprodueix el rosat flamenc són en curs d’assecar-se vist la superfície que abans cobrien i el que avui en queda...
En resum, resulta estrany trobar-se en una zona que en teoria es plenament natural i que està en vies de transformar-se degut en part a l’activitat humana.
Només afegir al panorama que ens han arribat veus de que el govern busca afiliats internacionals per crear una central d’extracció de liti al vell mig del Salar d’Uyuni...

Tour pel Salar d’Uyuni i la Reserva Nacional de Fauna Andina Eduardo Avaroa.

Poca cosa que afegir al que ja diuen les fotografies per elles mateixes. El que hem vist aquests tres dies ha estat genial, la bellesa i excepcionalitat de la natura en estat pur. Llacs de color roig, verd, blanc… replets de flamencs en època d’apariament. Volcans per tot arreu, emanacions de gas que surten a la superfície des del sòl. Aigües termals. Roques gegants de formes curioses, sorgides de l’activitat geo-volcànica.
El Salar d’Uyuni és sens dubte únic, una superfície de blancor extrema que s’estén en 12 .000 km quadrats enlluernant a tot aquell qui el travessa.
Al llarg d’aquests tres dies hem visitat:
Dia 1-
Cementiri de trens de la vil•la d’Uyuni
Salar d’Uyuni
Museu de sal
Isla del Pescado
Hem passat la nit en un hotel de sal
Dia 2-
Volcà Oliague
Necropolis
Laguna Cañapa
Laguna Hedionda
Árbol de piedra
Laguna colorada
Dia 3-
Geisers volcànics
Aigües termals
Desert de Salvador Dalí
Laguna blanca i Laguna verde
Valle de las rocas
Altament recomanable, no us ho perdeu si aneu per Bolívia!
Un saludet a Fabrice, Carine i les nostres nord-americanes preferides; Laura i Cristina.

01 d’octubre 2010

Potosí i la Mina del Rosario

A 4100 metres d’altitud, Potosí s’ha donat a conèixer no fa gaire en tot el món per la seva vaga general de 19 dies en contra del govern tot exigint la millora de les condicions de la mineria i les infraestructures en general de la regió de Potosí. Cofois d’haver aconseguit que s’aprovessin les condicions que demanaven, per fi aquestes dues setmanes poden celebrar les festes de la ciutat postergades des d’Agost.



Els nostres guies a les mines, i més endavant en la vida nocturna de Potosí, ens expliquen que un 35% dels ingressos que té Bolívia són gràcies a la mineria. Que només en la regió de Potosí hi ha al voltant de 400 mines, de les quals 250 es troben avui en funcionament. Uns 20.000 miners s’agrupen en prop de 50 cooperatives mineres, els socis són els propietaris de les mines i els que tenen dret a explotar-les i escollir quins miners els ajuden. Un miner en una jornada normal de feina (12 hores, sis dies a la setmana) mastega uns 50 grams de fulla de coca al dia, la qual acompanya amb diferents tipus de catalitzadors (de plàtan, de quinoa, de patata…), cigarrets de tabac natural negre, i alcohol pur de 96° dissolt en aigua o algun refresc. Que sapiguem res de menjar. Un miner en una jornada normal de feina guanya uns 100 pesos bolivians al dia (prop de 10 euros), tot i que el salari depèn de la quantitat de mineral recollit i el preu actual d’aquest en el mercat. Molts d’ells porten treballant a les mines des dels 10 anys, tota una vida d’exposició a minerals pesats que fa que es jubilin aviat. Ara, el govern paga als miners una pensió i impedeix que els menors d’edat treballin a les mines, tot i així es diu (nosaltres no hem vist cap) que algun menor es pot veure pels túnels.
Rica en plata i zinc a més d’altres minerals, la Mina del Rosario és de les més antigues de Potosí. Va començar a ésser explotada per esclaus en època dels inques, seguidament pels conquistadors, per després passar a ser considerada la mineria com una feina remunerada a partir de la independència de Bolívia.
Quan ens trobem en la circumscripció de varis túnels el guia ens demana d’apagar els nostres frontals, la foscor és absoluta...