La festa de la verge de Copacabana

Ja estem a Bolívia! Més concretament a Copacabana a l’altre costat del Llac Titicaca. A donat la casualitat que els dies que hem estat per aquí era la semana de la Verge de Copacabana, patrona de la ciutat i “Reina de la Nació” a Bolivia. Això ha volgut dir moltes desfilades, festa i tradicions pagano-catòliques. I per tradicions ens referim a una cua de gent d’hores d’espera per venerar a la Verge al munt del Calvario; rituals xamanistes per fer-se beneir per la verge i/o Pachamama; fetus de llama, cotxes, cases, bitllets mida maqueta per que la verge o el xaman ho beneeixi i atregui aquest béns cap a la persona; bateigs de cotxes, camions, combis perquè tinguin una llarga vida… Tota una experiència per part nostra de veure i viure tot això! A S-A-M considerem que són sobretot aquestes casualitats/eventualitats que porta el viatge les que realment marquen la diferencia i fan que valgui la pena recórrer món!

Chavín de Huántar

Divendres al matí vam sortir en bus de Huaraz vers Chavín de Huántar, poble situat a uns 20 km a vol d’ocell però per nosaltres a més d’un centenar de km de ruta, i quina ruta! Molt maca, però la via es trobava en un estat deplorable, tan que vam acabar fent 8h de bus en tot el dia…
Durant el camí, ens vam parar a veure el llac Querococha i una falla geològica que s’anomena mapa del Perú, degut a la seva semblança cartogràfica.
El poble de Chavín de Huántar està situat a la intersecció de dues valls on dos rius s’hi uneixen.
El temple Chavín, construït al voltant de l’any 1000 aC. per la cultura Chavín va ser estratègicament cimentat sobre una xarxa de canalitzacions sota terra i de clavegueram per evitar la seva inundació durant l’època de pluges. Va ser un temple de vocació religiosa, al servei de cerimònies de culte al Déu Lanzon, representat sota la imatge d’un jaguar.
El complex va ser construït sota la mètrica i simbologia del nombre 7: la plaça cerimonial fa 49m x 49m, els dos pisos del temple fan exactament 7m d’alçada, i hi ha 7 recipients per les ofrenes al Déu...
A l’interior del temple, uns túnels subterranis foscos i estrets condueixen fins una estàtua de 4.53m representant el Déu Lanzon. Els sacerdots eren homes de gran poder en aquesta civilització i eren els sols a tenir accés a la deïtat, empraven el cactus San Pedro d’efectes al·lucinògens per conversar amb Lanzon i tenir una millor visió dins els laberíntics túnels (dilatació de les pupiles)
Una altra característica arquitectònica interessant: les ‘cabezas clavas’, estàtues guardianes del temple i que M té una increïble destresa a imitar!

Les Huacas del Sol i la Lluna.

Així com ahir varem visitar restes arquitectòniques de la cultura Chimú. Avui n’hem visitat de la cultura Moche, anterior a la Chimú i que ocupava la mateixa vall, la vall Moche.
La Huaca del Sol, es creu que tenia una funcionalitat administrativa (pagament d’impostos, cobraments, etc.), però avui en dia no es pot visitar ja que encara està enterrada sota una gran muntanya de sorra que només deixa apreciar lleugerament la seva forma esglaonada. Esperem es trobi el finançament suficient per iniciar-ne les obres arqueològiques que un dia ens permetin apreciar-ne el seu interior.
La Huaca de la Luna si que es pot visitar per dintre i és impressionant. Està composta per set plataformes que conjuntament formen 21m d’alçada. Tot i els grans saqueigs que la Huaca de la Luna va patir durant l’època colonial, encara podem apreciar la seva forma i una part de l’interior. De funcionalitat funerària, cada plataforma es la tomba dels sacerdots guerrers d’una centúria. Com podem apreciar en la fotografia, les parets de cada plataforma van estar decorades amb pintures murals representant la seva deïtat, així com escenes pròpies de la cultura mochica.
Una dada interessant, a diferència d’altres cultures més propicies a sacrificar animals, noies de quinze anys o dones. La cultura Moche celebrava combats entre els millors guerres a la plaça major annexada a la Huaca, els perdedors eren sacrificats.

Per a més informació sobre les Huacas i la cultura Moche: http://www.huacas.com/

Chan Chan… un palau Chimú

Diumenge passat varem arribar a Trujillo. Al costat d’aquesta ciutat hem visitat un palau Chimú, Chan Chan. Els chimú eren una civilització pre-Inca que s’organitzava a partir de la concepció de tres mons; el terrestre, el celest i el marí. Com a totes les civilitzacions antigues peruanes, la jerarquia social estava basada en un sistema de castes.
El palau que hem visitat era impressionant, comprenia dues places dedicades a les cerimònies, una bassa de reserva d’aigua, habitacions mortuòries i temples.
Construïts en maons de tova, els murs d’aquest complex eren coberts per un ciment sobre el qual gravaven motius marins (marees, peixos, pelicans) senyal de la importància que la proximitat a l’Oceà Pacific tenia per a aquesta civilització. Existeixen diverses teories sobre el significat d’aquests gravats, la mes consensuada es que ja estiguessin lligats als fenòmens climàtics, com ara l’adveniment de ‘El Niño’.
El palau va ésser construït en un temps record perquè el cap chimú hi pugues ésser enterrat junt amb tots els seus efectes personals així com els sacrificis humans i animals fets en el seu honor. Quan això succeïa, el fill primogènit, nou cap chimú, havia de conquerir un altre territori per poder construir-hi el seu propi palau amb el fi d’un dia ser-hi ell també enterrat.

Cerro Sechín.

Desprès de passar la nit del dimecres en bus (genial per d’estalviar-se les nits d’hotel!), hem arribat al matí a Casma, petita ciutat situada en una verda vall envoltada de àrides i rocoses muntanyes. Un cop allà, hem anat a visitar un temple prehistòric provinent de la cultura Sechín, el Cerro Sechín. Al voltant trobem d’altres runes pertanyents a la mateixa cultura no gaire lluny, entre elles Chankillo, la qual compta amb el calendari solar més antic d’Amèrica! Aquesta civilització és molt més antiga que la Inca ja que data de 3500 aC. Els sechín ja a l’època mostraven uns grans coneixements en termes de cultura, construcció, salut i astronomia.
La descoberta del temple Sechín s’acompanya d’un fet estrany; l’absència de restes de vida com ara, ossos, eines, accessoris o d’altres. Tot i això el nostre guia no desespera alhora de que algun dia es puguin trobar senyals de vida, els quals es veu que es podrien trobar darrera un porta que encara avui no s’ha desembussat, la ‘porta dels guerrers’. Es potser degut a conservar la llegenda del temple de Sechín? Ja son varis els xamans que han pagat grans sumes de diners per poder tocar la porta, fer-hi ritus al seu davant i sentir el magnetisme que, es diu, hi ha al voltant d’aquest temple.

Curiositats i llibres sobre els inques.

Recentment, M ha estat molt interessada en l’antiga civilització dels inques i ha estat llegint alguna coseta interessant...
Viracocha és el Déu suprem dels inques que segons la mitologia inca va enviar els seus fills Manco Cápac i Mama Ocllo a la Terra per fundar la ciutat de Cusco, seu imperial dels inques.
Els chasquis eren els missatgers reials, des de petits entrenats per poder córrer durant hores i hores sense cansar-se (i potser ajudats per les fulles de coca) constituïen una xarxa de comunicació molt eficaç al llarg de tot l’imperi inca.
Una runantinya és un tambor fet amb la pell dels enemics de l’imperi extirpada mentre aquest encara és viu i que podem imaginar feia dansar als inques fins la matinada.
L’imperi inca va començar el seu declivi quan Francisco Pizarro el conquistador va posar el peu per primera vegada el 1531 a Perú. Cegat per la daurada ciutat de Cusco i les ostentoses ornamentacions de la noblesa inca, el futur fundador de la ciutat de Lima va fer esclavitzar bona part de la societat andina obligant-los a extreure or i diamants de les mines per acabar transportant-lo a les arques espanyoles.
Si no en teniu prou amb aquest recull d’anècdotes sobre la historia i imaginari d’aquesta civilitzacio us recomanem els següents llibres, a M li han agradat molt:
- El Inca, de Alberto Vázquez Figueroa. No sabem si heu llegit alguna cosa d’aquest autor, però a M mai l’ha decebut.
- La Princesa del Sol, de Antoine B. Daniel. Forma part de la trilogia ‘Inca’ que evoca l’època de la conquista espanyola del Perú, el llibre ofereix una barreja de realitat històrica i mitologia genial.

Coneixeu alguna altra llegenda o mite sobre els inques que vulgueu compartir? I algun llibre interessant sobre aquesta civilització?