San Carlos de Bariloche i la seva influènça suïssa

Després d’uns dies a la vil•la pseudohippie d’El Bolsón, canviem d’ambient tot arribant a San Carlos de Bariloche situat a uns 200km al nord. Els seus paisatges, construccions i menjars ens apropen a Europa, en especial a Suïssa!
Bariloche està envoltada de llacs, muntanyes amb pics nevats fins i tot a l’estiu, xalets de fusta, una gran indústria de la xocolata, un museu de la xocolata i fondue de formatge inclosa als menús dels restaurants...
Gran part de tot això ens imaginem que deu ser degut a la fundació de la comuna ‘Colonia Suiza’ a uns quants kilòmetres de Bariloche, creada per families d’inmigrants suïsses a finals del s.XIX. Allà els clichés de la Suïssa s’hi concentren i la seva influènça s’estén per tota la zona; els paisatges impressionants, la xocolata molt bona, però la fondue ens quedem amb la de casa nostra!

Pingüí de Magallanes

Tour pel Salar d’Uyuni i la Reserva Nacional de Fauna Andina Eduardo Avaroa.

Poca cosa que afegir al que ja diuen les fotografies per elles mateixes. El que hem vist aquests tres dies ha estat genial, la bellesa i excepcionalitat de la natura en estat pur. Llacs de color roig, verd, blanc… replets de flamencs en època d’apariament. Volcans per tot arreu, emanacions de gas que surten a la superfície des del sòl. Aigües termals. Roques gegants de formes curioses, sorgides de l’activitat geo-volcànica.
El Salar d’Uyuni és sens dubte únic, una superfície de blancor extrema que s’estén en 12 .000 km quadrats enlluernant a tot aquell qui el travessa.
Al llarg d’aquests tres dies hem visitat:
Dia 1-

Cementiri de trens de la vil•la d’Uyuni
Salar d’Uyuni
Museu de sal
Isla del Pescado
Hem passat la nit en un hotel de sal
Dia 2-

Volcà Oliague
Necropolis
Laguna Cañapa
Laguna Hedionda
Árbol de piedra
Laguna colorada
Dia 3-

Geisers volcànics
Aigües termals
Desert de Salvador Dalí
Laguna blanca i Laguna verde
Valle de las rocas
Altament recomanable, no us ho perdeu si aneu per Bolívia!
Un saludet a Fabrice, Carine i les nostres nord-americanes preferides; Laura i Cristina.

100 entrades!

Ja fa uns quants mesos que vàrem començar aquest bloc, amb el desig de compartir els nostres periples per Sud-america amb tots vosaltres. Gràcies a tots aquells que ens llegiu i aneu mica en mica descobrint al nostre costat aquest subcontinent tan meravellós.
Com a post numero 100, us descobrim com vam fer el baner del nostre bloc… Ni més ni menys que l’esquena de G decorada amb els gargots de M!

Com construir el teu Mashaquipe

Reserva Nacional Madidi.

Per a Don Lucho el nostre guia, la selva amazònica ve a ser el que per a nosaltres és un supermercat. Nascut en una de les moltes comunitats indígenes que habiten en el Madidi, si et cau malament el dinar ell talla l’escorça d’un arbre (que no ens enrecordem com es diu) et fa una infusió amb aquesta i al cap d’una estona estàs com nou. Si tens sed i no hi ha aigüa, ell talla el tronc d’una liana (tampoc ens enrecordem com es diu) i de dintre surt un suquet boníssim que a més de treure’t la sed es veu que és molt bo per la salut. Si mai et perds per la selva, hi ha un arbre (de nom ‘quecho’) que si piques fort el seu tronc emet un soroll molt fort que es pot sentir a kilòmetres de distància perque et trobin. Si cau la nit i encara no han vingut a buscar-te, unes fulles amples i suaus poden fer-te de llençols per dormir, o de paraigües si plou! Si una tarántula o una aranya verinosa et pica, la saba de l’arbre ‘ochoó’ o ‘soliman’ aplicada sobre la picada pot reverir l’efecte en un 90%, però sols una goteta! Ja que més quantitat es molt verinós per a l’organisme. Don Lucho ens explica tot això mentre avancem per la selva en la Reserva Nacional Madidi durant el nostre trek de 3 dies. Dormir al vell mig de la selva es tota una experiència, els sorolls i la sensació d’estar en plena natura salvatge són impressionants. Hem vist tot tipu d’ocells exòtics, porcs de la selva, un gat salvatge, papallones de la mida d’una mà i tots els insectes i mòsquits que us pogueu imaginar. No hem tingut sort amb el puma, només hem pogut veure les seves petjades. L’últim dia, hem construït un Mashaquipe (bot) amb fustes i cordes i hem baixat pel riu Tuichi banyant-nos i prenent el solet.

Una experiència molt rica que et fa sentir molt fort i molt fràgil a la vegada.

Manera tradicional de fer suc de canya de sucre

Death Road

La primera vegada que vam sentir parlar sobre la Ruta de la Muerte (o Death Road per la publicitat a gringos) va ser veient a joves turistes portant una samarreta que deia ‘I survived to the Death Road’ o eslògans semblants. Vam sentir curiositat i vem investigar per Internet de què es tractava la Ruta de la Muerte. Després d’alguns videos youtube que la pintaben com la ruta dels ciclistes bojos i adictes a l’adrenalina es vam anar animant a fer-la. Arribats a La Paz, ens vàrem informar sobre quines eren les millors agencies per fer la ruta i en vam contractar una que ens va semblar correcte.

I va arribar el dia i vam fer la ruta i com ja alguns col·legues de La Paz ens havien comentat, no n’hi havia per tan... La ruta fàcil no és, però tampoc tens la sensació que la destinació final vagi a ser la mort vaja. Si tens experiència en bici, vas amb precaució, poc a poc i sense enganxar-te a la vorera de l’abisme arribes a la meta senceret.

Pel que fa a disfrutar-ho a S-A-M diferim al respecte. A G li va encantar i s’esmunyia per les baixades com si hagués nascut amb una bici entre les cames. A M no li va agradar gens, el tremolor continu de la bicicleta i en especial del manillar deguts al camí pedregós al cap d’una estona començava a fer mal i les dues galetes que es va fotre per anar despistada tampoc van ajudar.

Ja tenim cada un una samarreta que tipus ‘Death Road conqueror’.

Algunes experiències més sobre aquesta controvertida ruta? Galetes memorables?

La festa de la verge de Copacabana

Ja estem a Bolívia! Més concretament a Copacabana a l’altre costat del Llac Titicaca. A donat la casualitat que els dies que hem estat per aquí era la semana de la Verge de Copacabana, patrona de la ciutat i “Reina de la Nació” a Bolivia. Això ha volgut dir moltes desfilades, festa i tradicions pagano-catòliques. I per tradicions ens referim a una cua de gent d’hores d’espera per venerar a la Verge al munt del Calvario; rituals xamanistes per fer-se beneir per la verge i/o Pachamama; fetus de llama, cotxes, cases, bitllets mida maqueta per que la verge o el xaman ho beneeixi i atregui aquest béns cap a la persona; bateigs de cotxes, camions, combis perquè tinguin una llarga vida… Tota una experiència per part nostra de veure i viure tot això! A S-A-M considerem que són sobretot aquestes casualitats/eventualitats que porta el viatge les que realment marquen la diferencia i fan que valgui la pena recórrer món!

Com es prepara un suc de taronja al Perú...

El llac Titicaca i les seves illes flotants

Els paisatges de la tundra andina que veiem al passar amb el bus ja ens semblen impressionants, però quan divisem el Llac Titicaca al sortir d’una corba rodejat per la ciutat de Puno, els paisatges prenen una nova dimensió; diríem veure la mar a 4000m d’altitud!
Sobre aquest gran llac, hem visitat la comunitat dels Uros, els quals viuen sobre unes illes flotants artificials que han construït ells mateixos! Les illes són formades a partir d’una base flotant barreja d’arrels de tótora i d’altres plantes amb fang en forma de blocs de 3m d’alçada amb un tronc a l’epicentre i lligades entre elles amb cordes. Aquesta base cal canviar-la cada 25 anys, el que suposa construir l’illa de nou. Sobre aquesta base es superposen capes de tiges de tótora servint de sòl de l’illa. Aquestes són amarrades al fons del llac per evitar que vagin a la deriva. Increïble però us assegurem que no s’enfonsen!

El transport públic urbà al Perú

Combis, busos, taxis, mototaxis i ara el Metropolitano! A Lima, com a la resta del Perú, l’oferta de transport públic no s’acaba. Des dels populars combis que al ritme de cumbia o reageton es paren en qualsevol part de la via per que baixin o pugin els seus passatgers mentre el copilot crida als quatre vents per on passa la seva ruta “tooooodo Arequipa, Lima centroooo, Lima centrooooo” i els indica als passatgers “sube, subeeeee, baja, baja, pie derecho, pie derecho”. Passant pels taxis de totes les formes i colors amb els quals es millor negociar el preu abans pujar no fos un cop arribats a la destinació ens donin una sorpresa en forma de clatellada. Fins al Metropolitano, un bus municipal que no porta ni dos mesos en funcionament i ja se n’ha emportat a uns quants que no miraven al creuar pel davant. Ara el nostre preferit, el mototaxi, una espècie de càpsula metàl•lica amb una moto incorporada dintre que fa més soroll que altra cosa perquè avançar no avança gaire, però ens encanta!

Els venedors ambulants

Estan a totes les cantonades... difícil es no trobar-se’n al llarg d’un carrer.
Aquí no hi ha gaires centres comercials ni grans supermercats i les botigues de queviures i mercats municipals no sempre abasteixen tot el que els seus clients necessiten. Fruit de tot això i del fet que el Perú es el paradís del mercat informal, sorgeixen els petits comerciants de carrer. Et venen de tot i el que faci falta, fruita, sucs naturals, roba..., reparen rellotges, fan copies de claus, enceren les teves sabates o et proposen que et pesis amb la seva balança. Pràcticament podríem dir que formen part del paisatge i donen als carrers de les seves ciutats aquesta barreja de colors, olors i gent amunt i avall tan característica del Perú.

El taxista peruà.

Bones notícies, la motxilla de G va aparèixer abans d’ahir i per tan hem pogut començar la ruta pel nord de Perú! El taxista que ens ha acompanyat fins l’aeroport, en R, com a bon limeny li agrada molt parlar. Coneixedor del seu país i les seves gents, ens ha explicat un munt de coses sobre el Perú i més concretament Lima. Val a dir que el tràfic a Lima es la jungla i R mentre conduïa no parava de mirar pel retrovisor per comprovar si el seguíem i de gesticular amb les dues mans per donar èmfasi al que deia. A nosaltres, al veure davant nostre tot l’embolic del tràfic i R que no ho veia perquè estava mirant-nos pel retrovisor mentre parlava, ens donaven ganes de proposar-li que ja conduïa un dels dos mentre ell ens il·lustrava sobre Perú i peruans, còmodament assegut al seient del copilot. A S-A-M trobem que R constitueix la iconografia perfecte del peruà amant de la seva terra i amb un munt de anècdotes i fets històrics per explicar, mig realitat, mig mite... No buscant mentir, sinó impressionar... I per sobre de tot fer-nos partícips del seu amor per aquesta gran terra. La propera vegada que anem a Lima i necessitem un taxi, sense dubtar-ho trucarem a R.

Inca Kola

Gran descobriment, la Inka Cola! No ens demaneu a què s’assembla el gust perquè més enllà de extra dolç i molta bombolla no ens arriben les paraules. A G no li ha agradat, a M li ha encantat...

Alguna experiència a comentar per aquí amb Inca Kola?

Diccionari Llatinoamericà AsiHablamos.com

Sabies que la paraula bicho a Uruguai es fa servir per avisar que algú revisarà el que estàs fent? I que a el Salvador s’empra per referir-se a un nen o nena? Saps que pot voler dir aquesta paraula a Colòmbia o Argentina?
I que a Argentina la paraula fachero es refereix a una persona que vesteix bé? Però depenent el to també es pot referir a que algú vesteix malament o que és lleig de mala mena!
Tot i parlar castellà, als països llatinoamericans hi ha algunes diferencies respecte el castellà parlat a Espanya, sobretot en el llenguatge informal, que val la pena conèixer. Per si et quedes amb dubtes sobre el que el taxista deia durant l’embús, o al que la noia maca es referia en el menjador de l’alberg. A AsiHablamos.com, un diccionari de llatinoamericà informal et treuen de dubtes.

Curiositats i llibres sobre els inques.

Recentment, M ha estat molt interessada en l’antiga civilització dels inques i ha estat llegint alguna coseta interessant...
Viracocha és el Déu suprem dels inques que segons la mitologia inca va enviar els seus fills Manco Cápac i Mama Ocllo a la Terra per fundar la ciutat de Cusco, seu imperial dels inques.
Els chasquis eren els missatgers reials, des de petits entrenats per poder córrer durant hores i hores sense cansar-se (i potser ajudats per les fulles de coca) constituïen una xarxa de comunicació molt eficaç al llarg de tot l’imperi inca.
Una runantinya és un tambor fet amb la pell dels enemics de l’imperi extirpada mentre aquest encara és viu i que podem imaginar feia dansar als inques fins la matinada.
L’imperi inca va començar el seu declivi quan Francisco Pizarro el conquistador va posar el peu per primera vegada el 1531 a Perú. Cegat per la daurada ciutat de Cusco i les ostentoses ornamentacions de la noblesa inca, el futur fundador de la ciutat de Lima va fer esclavitzar bona part de la societat andina obligant-los a extreure or i diamants de les mines per acabar transportant-lo a les arques espanyoles.
Si no en teniu prou amb aquest recull d’anècdotes sobre la historia i imaginari d’aquesta civilitzacio us recomanem els següents llibres, a M li han agradat molt:
- El Inca, de Alberto Vázquez Figueroa. No sabem si heu llegit alguna cosa d’aquest autor, però a M mai l’ha decebut.
- La Princesa del Sol, de Antoine B. Daniel. Forma part de la trilogia ‘Inca’ que evoca l’època de la conquista espanyola del Perú, el llibre ofereix una barreja de realitat històrica i mitologia genial.

Coneixeu alguna altra llegenda o mite sobre els inques que vulgueu compartir? I algun llibre interessant sobre aquesta civilització?