El camí fins Rurrenabaque

Després de la comentada ‘Ruta de la Muerte’ i passar una nit a Coroico, vam agafar un bus fins Rurrenabaque a la riba de la conca amazònica. En el programa: 16 hores de trajecte, paisatges magnífics però també tones de pols i un camí ben tortuós!

De fet, el viatge va ser terrible i la nit es va fer ben llarga… Era impossible dormir al fons del bus on més es fan sentir les irregularitats de la via. Un consell: no preneu mai les places del fons d’un autocar!

A la tornada de Rurrenabaque varem decidir canviar d’estratègia. No volíem fer l’opció fàcil i insostenible d’agafar l’avió Rurre-La Paz com fan molts turistes. En comptes d’això hem viatjat en cotxes (colectivos) i 4x4 durant un dia i mig tot fent escala en poblets que separen aquestes dues ciutats. Ha estat més llarg, més car, però molt més agradable! Hem pogut discutir amb un camioner que ens ha dut un tram en autostop sobre la situació del seu país. Vam haver d’anar controlant el conductor d’un ‘colectivo’ que s’adormia mentre conduïa per corbes ben estretes mentre pujàvem cap a La Paz. Tota l’estona pujant i baixant les finestretes del cotxe quan passava un altre cotxe per no empassar-nos tota la pols del camí.

Finalment hem arribat a bon port, La Paz, amb una diferència de temperatura d’uns 25ºC menys respecte Rurre.

Death Road

La primera vegada que vam sentir parlar sobre la Ruta de la Muerte (o Death Road per la publicitat a gringos) va ser veient a joves turistes portant una samarreta que deia ‘I survived to the Death Road’ o eslògans semblants. Vam sentir curiositat i vem investigar per Internet de què es tractava la Ruta de la Muerte. Després d’alguns videos youtube que la pintaben com la ruta dels ciclistes bojos i adictes a l’adrenalina es vam anar animant a fer-la. Arribats a La Paz, ens vàrem informar sobre quines eren les millors agencies per fer la ruta i en vam contractar una que ens va semblar correcte.

I va arribar el dia i vam fer la ruta i com ja alguns col·legues de La Paz ens havien comentat, no n’hi havia per tan... La ruta fàcil no és, però tampoc tens la sensació que la destinació final vagi a ser la mort vaja. Si tens experiència en bici, vas amb precaució, poc a poc i sense enganxar-te a la vorera de l’abisme arribes a la meta senceret.

Pel que fa a disfrutar-ho a S-A-M diferim al respecte. A G li va encantar i s’esmunyia per les baixades com si hagués nascut amb una bici entre les cames. A M no li va agradar gens, el tremolor continu de la bicicleta i en especial del manillar deguts al camí pedregós al cap d’una estona començava a fer mal i les dues galetes que es va fotre per anar despistada tampoc van ajudar.

Ja tenim cada un una samarreta que tipus ‘Death Road conqueror’.

Algunes experiències més sobre aquesta controvertida ruta? Galetes memorables?

Onada de fred a Sud-amèrica.

Ja quan estàvem a Lima la gent comentava que estava fent molt fred, i ara que l’hivern està a flor de pell les temperatures segueixen molt baixes en quasi tot Sud-amèrica. Les notícies que llegim al respecte no s’acaben de posar d’acord, algunes diuen que feia quaranta anys que no feia tan fred, d’altres que des del 1993. Unes diuen que en el va d’hivern ja han mort 80 persones, d’altres parlen de més de 100, d’altres de més de 200… El panorama però és el mateix, el fenòmen climàtic de ‘La Niña’ ha afectat més de l’usual al subcontinent (llums d’alerta sobre el canvi climàtic fan pampallugues) i degut a les precàries condicions de vida de moltes famílies i el fet que en molts racons no estan preparats per fer front a situacions fora de l’habitual, el fred està fent mal. Malalties respiratòries, afeccions pulmonars, morts per hipotèrmia, cases mal aïllades, escoles sense calefacció, persones sense sostre i la llista segueix. La onada de fred no fa fet excepcions i també ha arribat a l’Amazònia, on s’estan registrant temperatures de 10ºC on altres anys estàven a 20-30ºC.

Un cap de setmana de construcció

Aquest cap de setmana hem participat en una acció organitzada per la ONG Un Techo Para Mi País Bolivia consitent en construïr cases de fusta per a famílies en situació de precarietat en assentaments informals de El Alto.
Junt amb tots els voluntaris i voluntàries vem marxar el divendres al vespre en bus fins a l’escola que havia de ser el nostre camp base. Al dia següent, després d’una nit glaçant vem anar en equips de construció de 5-6 persones a reunir-nos amb les families i poder així començar la feina.
En el programa: construcció de la base de pilons enterrats sota terra, instal•lació del terra i els murs de la casa, el sistema de bigues i el sostre en zinc. La casa està pre-fabricada i només cal ajuntar-ne les parts, tot i així ens hem trobat amb un cert nombre de complicacions: anivellació dels pilons, fusta massa seca i que s’esquerda al clavar-la, bigues torçades...
Malgrat però les complicacions l’ambient entre els voluntaris i les famílies era genial! Tot està organitzat de manera que els equips es sentin recolçats i a conscienciar sobre la importància de la feina que es fà. El millor moment, quan s’entrega la casa a la família, emocions a flor de pell!
Des de S-A-M ens ha encantat la experiència i estem segurs que hi tornarem!

La Paz

Increíble però cert, es possible construïr una capital admisnitrariva a més de 3500 m d’altitud! Bé, això no és res de nou per a ningú però tot i així resulta força curiós descobrir aquesta ciutat envoltada de muntanyes nevades eternes i pics de més de 6000m.
La ciutat de La Paz està dividida entre la part més antiga i rica situada al cor de la vall i la part més recent i humil, situada pels vessants de la vall anomenada El Alto.
El centre de la ciutat és un bosc de grans edificis i gratacels sobretot al voltant de la zona de les avingudes que conformen El Prado. Per aquesta zona, trobes tot el que puguis necessitar i la vida batega al mateix ritme que a les ciutats d’occident. L’urbanisme no sempre està afinat entre aquests relleus de ciment, fàcilment trovem torres de 30 pisos a menys de 10 metres de distància per exemple.
De totes maneres, a la Paz ens sentim molt millor que a Lima, i el clima ajuda!

La festa de la verge de Copacabana

Ja estem a Bolívia! Més concretament a Copacabana a l’altre costat del Llac Titicaca. A donat la casualitat que els dies que hem estat per aquí era la semana de la Verge de Copacabana, patrona de la ciutat i “Reina de la Nació” a Bolivia. Això ha volgut dir moltes desfilades, festa i tradicions pagano-catòliques. I per tradicions ens referim a una cua de gent d’hores d’espera per venerar a la Verge al munt del Calvario; rituals xamanistes per fer-se beneir per la verge i/o Pachamama; fetus de llama, cotxes, cases, bitllets mida maqueta per que la verge o el xaman ho beneeixi i atregui aquest béns cap a la persona; bateigs de cotxes, camions, combis perquè tinguin una llarga vida… Tota una experiència per part nostra de veure i viure tot això! A S-A-M considerem que són sobretot aquestes casualitats/eventualitats que porta el viatge les que realment marquen la diferencia i fan que valgui la pena recórrer món!

Adéu Perú...
...Hola Bolívia!

Com es prepara un suc de taronja al Perú...

El llac Titicaca i les seves illes flotants

Els paisatges de la tundra andina que veiem al passar amb el bus ja ens semblen impressionants, però quan divisem el Llac Titicaca al sortir d’una corba rodejat per la ciutat de Puno, els paisatges prenen una nova dimensió; diríem veure la mar a 4000m d’altitud!
Sobre aquest gran llac, hem visitat la comunitat dels Uros, els quals viuen sobre unes illes flotants artificials que han construït ells mateixos! Les illes són formades a partir d’una base flotant barreja d’arrels de tótora i d’altres plantes amb fang en forma de blocs de 3m d’alçada amb un tronc a l’epicentre i lligades entre elles amb cordes. Aquesta base cal canviar-la cada 25 anys, el que suposa construir l’illa de nou. Sobre aquesta base es superposen capes de tiges de tótora servint de sòl de l’illa. Aquestes són amarrades al fons del llac per evitar que vagin a la deriva. Increïble però us assegurem que no s’enfonsen!

La vestimenta regional peruana segons Julia Codesido.

Amb un peu dins la selva a Puerto Maldonado

Després el cansat trek fins al Machu Picchu, hem anat a fer repòs uns dies a les portes de la selva amazònica a Puerto Maldonado. Hem fet càmping en un lodge (Anaconda Lodge) envoltats d’arbres i plantes exòtiques, llar d’un gran nombre d’animals (ocells, monos, papallones gegants, taràntules...).
El lloc era d’allò més agradable, amb piscina a la vorera de la qual petits simis orfes (els seus pares els havien sacrificat per ésser menjats) acollits pel propietari venien a jugar amb nosaltres.
Dues històries “simpàtiques” relacionades amb les taràntules:
- Abans d’anar a dormir ens vam trobar amb una a la part interior de la porta de la tenda. Va ser M qui va tenir el valor de fer-la fora!
- Una altra va enganxar-se maliciosament al braç de G sense que ell se n’adonés. Quan li van dir -no et moguis-, us assegurem no li va fer gens de gràcia!

Aguas Calientes

Aguas Calientes és un poblet que serveix com a parada prèvia per als turistes que visiten el complex de Machu Picchu. Accessible únicament a peu o en tren, se’ns presenta com un paradís amb banys termals inclosos... Però en realitat a nosaltres ens ha decebut moltíssim.
Primerament, el poblet sembla més un parc d’atraccions que un poble peruà. Tot està dirigit al consum: restaurants amb aparença occidental, massatges a cada racó, hotels... Seguidament, els banys termals, l’argument més emprat per vendre’t el poble. Les seves taquilles estan ben allunyades de l’accés real als banys i no es per que si. Una vegada arribats als banys no va haver cap de nosaltres que s’ho penses no dos, sinó deu vegades abans de llançar-se en aquestes piscines de tamany infantil i a petar de gent que et fa dubtar si arribaràs a relaxar-te entre tanta humanitat.
Per acabar amb aquest relat sobre Aguas Calientes, comentar la gran quantitat d’escombraries que els turistes acumulem i que son emmagatzemades a l’entrada del poble,tot donant-nos la benvinguda amb els seu gran ferum i presencia quan accedim al lloc.
Imaginem que a aquestes alçades ja us fareu una idea de com estem de contents d’haver format part de tot plegat...

Machu Picchu

Que podríem dir del Machu Picchu que no s’hagi dit ja...
La primera vegada que hi accedeixes, ho fas seguint un caminet polsegós des de l’entrada fins que al cap d’uns metres, taran! Apareix una vista panoràmica de tot el complex que et deixa sense respiració. La primera vegada que veus aquesta imatge es indescriptible el que sens… Alguns ploren, altres riuen, ningú es queda indiferent. Et demanes com pot ser que a 2600 metres d’alçada entre totes les muntanyes i accidents geogràfics es puguin trobar les restes del que un dia va ésser un poblat de semblants característiques.
Després et passeges per l’interior, visitant-ne cada part mentre escoltes les explicacions del guia i no pots més que admirar la civilització que va fer això real. Cada part té el seu significat, la seva funcionalitat, i descobrir-ho mentre avances resulta fascinant. Descripció de meravella de la humanitat sense cap mena de dubte, la resta deixem que cadascú ho descobreixi per ell mateix...

El trek de quatre dies, destí Machu Picchu

Per fer aquest trek, S-A-M s’ha retrobat a Cuzco amb els amics i amigues que havien vingut des de Catalunya i França a visitar el Perú. El nostre guia tot simpaticot ell, ens ha batejat amb el nom dels ‘pumas’ (tot i que ha vegades érem els ‘pumas bonitos’):
- 1r dia. Baixada des de la muntanya Habra Màlaga (4100m) en mountain bike direcció al poblat de Santa Maria (1300m). La baixada ha estat d’allò més divertida malgrat tres dels pumes s’hagin endut una bona galeta en l’intent; primer T que es cau soleta, conseqüència un blau la mar de bufó a la cama. Després l’envelada de M que al girar li ve tota l’aigua a la cara, no controla bé el gir i catapum! Una bona col•lecció de blaus a les cames i cul i un bony al cap com resultat, menys mal dúiem casc!
- 2n dia. Trek de 8 hores direcció Santa Teresa. Una part recorrent el camí Inca bordejant el riu Urubamba fins arribar a unes aigües termals que abans eren un gran indret turístic, però les aigües torrencials de principis d’any han deixat en no res. De totes maneres el bany a 40 graus ens ha anat la mar de bé a nosaltres i les nostres dolorides cames!
- 3r dia. Trek de 6 hores, seguim bordejant l’Urubamba fins arribar a Aguas Calientes, poblet situat al peu del Machu Picchu. La caminada ha resultat força més calmada, tot pla seguint la via del tren i bordejant la part posterior del Machu Picchu des de la seva falda.
- 4t dia. Visita al Machu Picchu. Els més motivats s’han llevat a les 3h per tenir l’opció de pujar fins al Wayna Picchu. Cal arribar entre els 400 primers i la missió s’ha acomplert. Després hem visitat la resta de la ciutadella que sens dubte ha valgut la pena després de tan esforç! Us en parlem en un post a part...
La tornada a Cuzco l’hem fet en un tren de primera classe, quin luxe! L’endemà ens separem de la resta, snif...

Cuzco

Capital imperial dels inques per excel•lència, Cuzco és una ciutat on a cada racó es poden descobrir antics vestigis inques o grans mercats d’artesania andina, l’oferta turística no s’acaba; des dels treks que et porten al Machu Picchu, visites a la vall sagrada dels inques, museus, tours a la selva i al Parc Nacional Manu… no hi ha cabuda a l’avorriment. Des del nostre punt de vista, l’hem trobat un pèl massa turística, on l’idioma anglès i el dólar hi són massa presents. Però Cuzco és Cuzco, i la ciutat fundada pels primers inques Manco Cápac i Mama Ocllo és parada obligada en qualsevol ruta pel Perú.