De ral·li per Invasión.

Com aquesta setmana H, un jove de la Casa, tenia els exàmens per al carnet de conduir, M va agafar el cotxe de la Casa junt amb H, A i Hc per a fer unes pràctiques de conduir.
Havent arribat a les planes de Invasión, urbanització situada entre la Casa i Ayacucho, la lliçó comença. Posa primera, dóna-li al gas, segona, frena frena!
Al cap d’una estona de conduir, els vilatans ens fan senyes amb les mans, roda punxada...
H i A se’n tornen a la Casa per agafar les eines i la roda de recanvi mentre M i Hc es queden esperant davant el cotxe, aguantant el fred de la vesprada i els riures i mofes dels vilatans.
Al cap d’una bona hora, H i A tornen amb les eines, acompanyats per G i d’altres nois de la Casa, però sense roda de recanvi, sembla ser que n’ha havia però ara ja no.
Demanem als veïns i conductors de combis que ens deixin una roda, tots diuen que no. Amb tot, arriba en Willy amb la seva moto per endur-se a reparar la roda. Després d’una altra hora d’espera i fred, torna en Willy amb la roda, els nois la col·loquen i sorpresa, la roda en teoria reparada perd aire. S’ha de tornar ràpid a la Casa, M puja al volant mentre A li crida ‘posa tercera, fot-l’hiii fot-l’hiii!’ i O ja en pijama contesta atemorit ‘a poc a poooc, a poc a poooc!’

Un dia a la Casa de Willy.

Per la majoria dels nois i noies de la Casa la jornada comença a les 6h, per no perdre el combi que els porta a l’escola. Pels altres, els voluntaris i en Willy, la jornada comença més aviat a les 8h.
Abans que res, un esmorzar compost per una beguda barreja d’avena, llet, aigua i cacau junt amb pa casolà, mantega i melmelada. Després, el matí està dedicat als treballs de la Casa; pintura, cosir, fusteria, cultiu dels camps, soldar, etcètera. Els nois i noies que es queden a la Casa participen en les activitats, almenys quan arribem a motivar-los o en Willy està per pressionar-los!
A les 14h, els nois i noies tornen de l’escola amb el dinar que els proporciona la Sociedad Benéfica de Ayacucho i dinem`plegats. Ben dinat, cadascú ha de dur a terme la tasca que li ha estat assignada per la setmana; rentar els plats, netejar la cuina o els banys, preparar el menjar per als gossos, etcètera.
A les 17h , els nois i noies fan els deures de l’escola a la biblioteca de la Casa, ajudats pels voluntaris i la mestra de la Casa.
Els joves preparen el sopar i sopem tots junts, intentant que el menjar es distribueixi equitativament ja que alguns nois són com ogres! Ens anem a dormir força d’hora tot i que ben cansats.
Els caps de setmana són una mica diferents i amb més temps lliure. S’aprofita per fer esport (futbol, voleibol) i per organitzar jocs. Les tardes sovint es passen davant una pel·lícula.

La Casa de Willy

La Casa de Willy compta amb un gran terreny on s’acullen humilment una vintena de joves, entre 19 i 25 anys, ja sigui orfes o que els seves famílies no poden fer-se càrrec d’ells.
Una desena d’habitacions, una biblioteca, una sala de reflexió, cuina, forn de pedra per coure pa, un gran pati rectangular, una sala per moldre la farina, un taller de fusteria i per soldar, un tancat per conills, un altre per cuis, un per ànecs i un altre per a perdius. Tots ells composen el conjunt de la casa, distribuïts en forma esglaonada aprofitant la inclinació del terreny.
En els camps, a més d’alguna herba i cebes, es cultiva l’alfals per a alimentar els animals, més una gran part deixada per al pastoreig de les dues vaques e la casa, la Mafalda i la Libertad.
El conjunt, està situat a 5km de la ciutat d’Ayacucho al costat de la ruta que va a Cuzco. Des la casa les vistes són increïbles! I l’ambient és força reposat.

La mirada del lèmur.

Gràcies companys de ‘La mirada del lèmur’ per parlar de nosaltres al vostre bloc!

Un mes a Ayacucho.

Hola a tots i totes, després de començar el nostre viatge fent una ruta de 15 dies pel nord del Perú, S-A-M es troba a Ayacucho per fer un stop d’un mes del nostre viatge. Estarem tot el mes d’Abril col·laborant amb l’Associació PHES (Progreso Humano En Solidaridad) de la Casa de Willy. Com que estarem a uns 10km de la ciutat entre les muntanyes d’Ayacucho, no tindrem connexió a Internet pel que segurament no podrem donar noticies de forma tan freqüent com fins ara. De totes maneres, seguirem explicant-vos el que anem veient i el com és el projecte en el que estarem el més sovint possible. Seguim en contacte!

Laguna 69

De Huaraz, hem pujat fins a Caraz un poblet més calmat i bonic. Un cop allà, teníem ganes de fer un altre trekking per arribar fins a Laguna 69 a 4400m d’alçada.
Després d’un primer intent fallit per raons horàries, finalment vam marxar dimarts en bus fins al llac Llanganuco a 3900m. Un cop allà em començat la marxa, per a nosaltres més fàcil que la primera a Laguna Churup. Una primera part en una vall, seguint el curs d’una riera; una segona de pujada, una mica més dura; una tercera, travessar la plana del que abans era un gran llac; i una quarta, la més dura, de pujada fins l’objectiu, Laguna 69!
El paisatge valia la pena, els pics més alts del Perú, glaceres impressionants i llacs d’un blau idíl·lic. Des de S-A-M aconsellem aquesta caminada!
Consell als viatgers: a Yungay (poble de sortida dels bus que duu fins al llac Llanganuco), alguns taxistes us proposaran el seu servei intentant convèncer de que els bus ja han passat. Verifiqueu abans creure’ls i pujar-vos al taxi, nosaltres ens vam trobar amb que encara quedaven tres busos per passar. Malgrat en general aquest tipus de comportament al Perú és forca estrany, pel que sembla aquí es habitual (em fet la prova dos dies seguits).

La Marinera

Un Diumenge al vespre a la Plaça d’Armes de Trujillo varem topar amb una orquestra municipal, acompanyada de ballarins vestits de forma molt elegant, colorejades les noies i d'aire chic els nois. Vam presenciar un espectacle de Marinera!

Cebiche

Ja fa uns dies varem provar el Cebiche, plat típic en molts països de Sud-amèrica entre ells el Perú. Tot i que pot ser preparat de moltes maneres, els ingredients base són el peix (generalment corbina), llimona, ceba i ají (barreja d’espècies i herbes picants utilitzada en molts plats peruans). Aquí una recepta per si algú s’anima.

Chavín de Huántar

Divendres al matí vam sortir en bus de Huaraz vers Chavín de Huántar, poble situat a uns 20 km a vol d’ocell però per nosaltres a més d’un centenar de km de ruta, i quina ruta! Molt maca, però la via es trobava en un estat deplorable, tan que vam acabar fent 8h de bus en tot el dia…
Durant el camí, ens vam parar a veure el llac Querococha i una falla geològica que s’anomena mapa del Perú, degut a la seva semblança cartogràfica.
El poble de Chavín de Huántar està situat a la intersecció de dues valls on dos rius s’hi uneixen.
El temple Chavín, construït al voltant de l’any 1000 aC. per la cultura Chavín va ser estratègicament cimentat sobre una xarxa de canalitzacions sota terra i de clavegueram per evitar la seva inundació durant l’època de pluges. Va ser un temple de vocació religiosa, al servei de cerimònies de culte al Déu Lanzon, representat sota la imatge d’un jaguar.
El complex va ser construït sota la mètrica i simbologia del nombre 7: la plaça cerimonial fa 49m x 49m, els dos pisos del temple fan exactament 7m d’alçada, i hi ha 7 recipients per les ofrenes al Déu...
A l’interior del temple, uns túnels subterranis foscos i estrets condueixen fins una estàtua de 4.53m representant el Déu Lanzon. Els sacerdots eren homes de gran poder en aquesta civilització i eren els sols a tenir accés a la deïtat, empraven el cactus San Pedro d’efectes al·lucinògens per conversar amb Lanzon i tenir una millor visió dins els laberíntics túnels (dilatació de les pupiles)
Una altra característica arquitectònica interessant: les ‘cabezas clavas’, estàtues guardianes del temple i que M té una increïble destresa a imitar!

Laguna Churup

El dimarts passat vam arribar a Huaraz, ciutat situada a la província de Yungay, sota la Serralada Blanca del Parc Nacional Huascarán, en aquesta regió del Perú es on es troben els pics més alts del andes peruans, entre ells el més alt, el Huascarán de 6768m.
Com que ens trobem al final de la època de pluges, a la regió els matins son molt assolellats, però cap a mitja tarda s’ennuvola tot el cel i comença a ploure de valent. És per això que s’aconsella als menys experts de no fer trekkings de més d’un dia i llevar-se d’hora per fer els trekkings.
Dit i fet, el dimecres ens llevem a les 4.30 de la matinada per fer el trekking que va fins a la ‘laguna Churup’ de 4450m, preciós, us l’aconsellem. Aquí em trobat que estava molt ben explicat, pel que no ens reiterarem; http://huaraz.com/churup/

Les Huacas del Sol i la Lluna.

Així com ahir varem visitar restes arquitectòniques de la cultura Chimú. Avui n’hem visitat de la cultura Moche, anterior a la Chimú i que ocupava la mateixa vall, la vall Moche.
La Huaca del Sol, es creu que tenia una funcionalitat administrativa (pagament d’impostos, cobraments, etc.), però avui en dia no es pot visitar ja que encara està enterrada sota una gran muntanya de sorra que només deixa apreciar lleugerament la seva forma esglaonada. Esperem es trobi el finançament suficient per iniciar-ne les obres arqueològiques que un dia ens permetin apreciar-ne el seu interior.
La Huaca de la Luna si que es pot visitar per dintre i és impressionant. Està composta per set plataformes que conjuntament formen 21m d’alçada. Tot i els grans saqueigs que la Huaca de la Luna va patir durant l’època colonial, encara podem apreciar la seva forma i una part de l’interior. De funcionalitat funerària, cada plataforma es la tomba dels sacerdots guerrers d’una centúria. Com podem apreciar en la fotografia, les parets de cada plataforma van estar decorades amb pintures murals representant la seva deïtat, així com escenes pròpies de la cultura mochica.
Una dada interessant, a diferència d’altres cultures més propicies a sacrificar animals, noies de quinze anys o dones. La cultura Moche celebrava combats entre els millors guerres a la plaça major annexada a la Huaca, els perdedors eren sacrificats.

Per a més informació sobre les Huacas i la cultura Moche: http://www.huacas.com/

Huanchaco

Al final del dia, desprès la visita al palau de Chan chan, hem anat a donar una volta pel poble balneari de Huanchaco el qual es reputat dins la regio pels seus ‘Caballitos de Totora’.
Aquestes, son embarcacions teixides pels Moche (cultura Moche) a partir de les tiges i les fulles de la totora per poder navegar i pescar per les aigües de l’Oceà Pacific. Encara utilitzades avui en dia pels pescadors i per finalitats turístiques, tenen una llargada de 4-5m i la seva forma permet d’allargar-hi le cames dintre i avançar amb un rem.

Chan Chan… un palau Chimú

Diumenge passat varem arribar a Trujillo. Al costat d’aquesta ciutat hem visitat un palau Chimú, Chan Chan. Els chimú eren una civilització pre-Inca que s’organitzava a partir de la concepció de tres mons; el terrestre, el celest i el marí. Com a totes les civilitzacions antigues peruanes, la jerarquia social estava basada en un sistema de castes.
El palau que hem visitat era impressionant, comprenia dues places dedicades a les cerimònies, una bassa de reserva d’aigua, habitacions mortuòries i temples.
Construïts en maons de tova, els murs d’aquest complex eren coberts per un ciment sobre el qual gravaven motius marins (marees, peixos, pelicans) senyal de la importància que la proximitat a l’Oceà Pacific tenia per a aquesta civilització. Existeixen diverses teories sobre el significat d’aquests gravats, la mes consensuada es que ja estiguessin lligats als fenòmens climàtics, com ara l’adveniment de ‘El Niño’.
El palau va ésser construït en un temps record perquè el cap chimú hi pugues ésser enterrat junt amb tots els seus efectes personals així com els sacrificis humans i animals fets en el seu honor. Quan això succeïa, el fill primogènit, nou cap chimú, havia de conquerir un altre territori per poder construir-hi el seu propi palau amb el fi d’un dia ser-hi ell també enterrat.

L’Urbanisme a Cajamarca

Cajamarca és una ciutat de 160 000 habitants situada a 2700m d’alçada al bell mig d’una vall rodejada de muntanyes que culminen els 3000m. La ciutat està composta per edificis més aviat baixos (2-3 pisos màxim) amb la finalitat de respectar, tal i com ens ha dit un guia molt interessant que hem tingut avui, el patrimoni cultural resultant de l’arquitectura colonial.

Està clar que amb una població que durant els últims 20 anys ha crescut de 50 000 a 160 000 habitants, la ciutat s’ha eixamplat de manera impressionant. Però ho ha fet amb un cert nombre de problemes a nivell d’infraestructura, tenint com a resultat: un sistema de clavegueram quasi inexistent, vies de circulació a nivell perifèric inexistents o sense pavimentar, una gran concentració de taxis, mototaxis de tres rodes i col·lectius (transport públic).

Anotacions sobre la construcció:

- Arquitectura tipus colonial. Les cases de forma romana, quadrades i amb un atri al mig, tot permetent refrescar les habitacions en les estacions caloroses sense perdre la llum del sol.

- Els habitatges estan sovint mal aïllats, la ventilació es produeix sovint a través de ventilacions volgudes (finestres i portes) o sense elles (construccions sovint precàries deixant obertures en el sostre i els murs).

- Sobre les teulades floreixen tancs d’aigua. Però sense sistema de producció d’aigua calenta algun, son tancs que tracten l’aigua, retenen la pols i eviten la producció de bactèries.

Des de Perú amb amor...