Costa d'Uruguai: La Paloma, Punta del Diablo i Colonia

Els dies vinents després de Montevideo, els vam passar en tres poblets de la costa uruguaiana; La Paloma, Punta del Diablo i Colonia. Nosaltres esperàvem poder gaudir al màxim de la platja i el sol, però el clima no ha acompanyat gaire pel que ens hem hagut d’acontentar amb un sol banyet a correcuita en l’Atlàntic (dos pel G), l’aigua estava gelada!
Sinó, la resta dels dies els hem passat llegint, fent llargues caminades per la platja, jugant a cartes i fent Asados (barbacoa però a l’argentina) amb una parella de nova zelandesos, la Rachel i l’Steve.
Per tornar a Argentina hem agafat un ferry que creua el delta des de Colonia fins a Buenos Aires.

El mate

Sense ganes d’entrar en la discussió sobre els orígens del mate (Uruguai, Paraguai i l’Argentina es barallen per donar-li la denominació d’origen) només direm que a l’Uruguai és tot un costum nacional. Una de les coses que més ens han sobtat quan hem arribat, és la gent amunt i avall amb el termos i el mate a la mà. Poc importa el que estiguin fent o on, el mate no pot faltar! Al provar-lo no ens va convèncer massa, però com ja ens havien previngut, vam persistir i mica en mica li hem anat trobant el gustet a això del mate. És tota un pràctica que defineix de meravella a la gent d’aquests països; sociable, sempre disposada a compartir el seu mate i amb una pausada percepció del temps. El mate és una beguda que requereix de temps per prendre-la, una cosa que no totes les cultures tenen, o creuen tenir! Com preparar un bon mate? No es tan simple com abocar aigua calenta sobre l’herba mate, aquí ens ho expliquen.

Montevideo

Com que ens quedaven uns dies pel mig abans d’anar a Buenos Aires, hem aprofitat per passar uns dies a Uruguai. Un país que, tot i que al principi del viatge no ens cridava molt l’atenció, ens n’han parlat tant bé que tenim curiositat de veure si es tan maco com diuen!
El primer dia, arribats a Montevideo després de moooltes hores de viatge des de Córdoba, deixem les coses a l’hostal i lloguem un parell de bicis per recórrer la ciutat pedalejant. Montevideo es tot costa, per un costat el ‘Río de la Plata’ i per l’altre l’Oceà Atlàntic. Al llarg de les nombroses platges que la rodegen veiem com la gent aprofita el seu temps lliure per fer coses prop del mar, ja sigui pescar, jugar a futbol o prendre un mate tranquil•lament en el passeig marítim.

Adéu Argentina...
...Hola Uruguai!

Awka Liwen

Mentre estàvem a Córdoba intentant aprofitar de la gran oferta cultural que ja hem comentat abans, varem tenir l’oportunitat de veure el documental Awka Liwen. Per dos ànimes inquietes com les nostres que sempre ens agrada estar aprenent coses noves, Awka Liwen ens va semblar una mirada molt interessant sobre el tema indígena. Com han estat víctimes de persecució, discriminació i exclusió social des de l’època de les colonitzacions fins avui en dia, a l’Argentina i una gran part de Sud-amèrica. Si teniu l’oportunitat i us interessa el tema, no dubteu en veure’l, subtítols en anglès integrats per qui no s’entengui gaire amb el castellà.

Córdoba, Argentina.

Alguns la consideren com la capital cultural de Sud-amèrica i no es gaire d’estranyar. Córdoba és un maremàgnum de museus, sales d’exposició, cinemes, sales d’espectacles i centres culturals. L’oferta cultural i escènica no s’acaba pel que cada dia pot ser la visita a un nou museu (molts d’ells gratuïts o amb entrades a preus simbòlics) i cada nit un concert, espectacle o cicle de cinema. Res que envejar a les grans capitals de la cultura a Europa vaja...

El viatge continua, ara Salta.

Arribem a Salta i ens sorprenent les bones vibracions que aquesta ciutat desprèn. Pugem al cerro per les 1070 escales, opció alternativa al funicular, per veure en vista panoràmica tota la ciutat i es immensa! Moltes coses no hi ha per visitar o potser si i em estat nosaltres que hem preferit passar aquests dies xerrant amb la gent que hem conegut, sens dubte el millor de Salta! Un salut a en Mathieu i tota la gent de l’hostal ‘Corre Caminos’...

El Wwoofing segons Aldea Luna

Després d’haver passat quasi quatre setmanes a la Reserva Natural Aldea Luna, reprenem el contacte amb tots vosaltres!
Si hem allargat la nostra estada a la Reserva és perquè ens ha encantat! La familia que la dirigeix; la gent amb la que hem coincidit fent el voluntariat; el treball a l’hort ecològic i dins el bosc de la Reserva; els àpats vegetarians amb les verdures i hortalisses de l’hort; els paisatges; tot ens ha agradat moltíssim.
La Reserva constitueix una muntanya, a tres quarts d’hora a peu fins la primera ruta. Un quadre verd i molt tranquil que et permet fusionarte al màxim amb la pau i l’armonia de la natura. A més, la gent de la Reserva ha estat d’allò més cordial i ens han fet sentir com a casa.
Hem pogut experimentar una forma de vida completament diferent a la nostra que ens ha permès comprovar que és possible viure feliçment de forma més senzilla i conectada amb el medi ambient. Per que us feu una idea, una de les possibles activitats del dia era recollir fusta al bosc i fer un foc a la caldera per poder prendre una ducha calenta.

Si voleu saber més sobre què és el Wwoofing aqui teniu un enllaç: http://www.wwoof.org/
Des de S-A-M us encoratjem a probar-ho i si és a Aldea Luna l’èxit està assegurat!
Aquesta és la seva pàgina web: http://www.aldealuna.com.ar/
I aquí el seu bloc: http://www.aldealuna.blogspot.com/

Aprofitem també per enviar una salutació a en Martin, l’Elisabeth, en Matias i en Gerardo d’Aldea Luna. I els voluntaris; Janet, Ray, Alex, Gazy, Toby, Mathieu, Julia, Moe, Steve i Gregory, ens ha encantat compartir aquestes setmanes amb vosaltres!!

Reserva Natural Aldea Luna.

Marxem quinze dies de voluntariat a la Reserva Natural Aldea Luna. Encara no sabem exactament que hi farem (segurament ajudar en l’hort i treballs de construcció i manteniment de la Reserva).
Estarem perduts per la muntanya, incomunicats telefónicament i amb el primer senyal de cobertura a una mitja hora de caminada. Pel que ens veiem a la tornada!

Primeres trepitjades per l’Argentina; Tilcara i la Quebrada de Humahuaca.

Tot i seguir en territori andí, uns dies per aquí i ja ens adonem que l’Argentina es una altra història, res a veure amb el Perú i Bolívia. Per entendre’ns ens sentim com en una Sud-américa un tan europeïtzada...
El poblet de Tilcara ha estat el nostre camp base per explorar alguns dels racons més recomanats de la Quebrada de Humahuaca; un dia d’excursió fins la Garganta del Diablo i les runes de Pulcará (cultura pre-hispànica), ambdós just al costat del poble. Un segon dia per agafar un bus fins a Purmamarca i fer un passeig pel Cerro de los Siete Colores, el nom li ve degut a l’aglomeració de diferents sediments (marins, fluvials, lacustres...), elevats per moviments tectònics que donen com a resultat una muntanya d’allò més colorista.
Un apunt; la fama és merescuda, la carn i el vi argentí són una delícia!

Adéu Bolívia...
...Hola Argentina!

Tupiza i els seus canyons

Abans de travessar la frontera entre Bolívia i l’Argentina i canviar de món, hem fet una parada en un poblet tot al sud de Bolívia de nom Tupiza. El lloc és agradable i força tranquil, però és sobretot pel que hi ha a les rodalies que val la pena visitar-lo.
El paisatge per entendre’ns és de l’estil far west, amb formacions rocalloses de color rogenc que ressalten sota un cel blau intens i una vegetació verd-grongenc, replet de canyons i tot tipus de cactus.
Les agencies de tours no s’equivoquen al proposar passeigs a cavall amb barret de cowboy inclòs per sentir-se tot un Lucky Luke. Nosaltres, guiats per un bon consell, varem preferir descobrir els voltants a peu. Al Canyó de l’Inca et pots endinsar pel seu passadís de 3 metres d’ample amb dos murs de pedra d’uns 30 metres d’alt a cada costat. La caminada pel Canyó resulta un tan acrobàtica ja que cal escalar les roques gegants que bloquegen el pas o bé mirar de passar pels forats que hi ha entre elles per poder així avançar, tot un entreteniment! Al menys ens ha semblat molt més divertit que pagar una petita fortuna per passar el dia sobre un cavall d’aires deprimits que no fa gaire la fila de voler avançar.
Un saludet a la família Hue, un plaer haver-vos conegut!

Salar d’Uyuni – meravella en perill

Com ja hem comentat, durant aquests tres dies al Salar d’Uyuni i la Reserva hem tingut l’ocasió de veure paisatges increïbles en forma de roques multiformes, volcans traient fum, extensions de sal blanca... De tot plegat, però, també retindrem la feble presència d’animals en el seu medi natural. A part els nombrosos flamencs, tan sols hem pogut observar algunes vicunyes, una llebre i algun ocell. Tenint en compte que hem recorregut prop de 1000 km de zona quasi inhabitada es força sorprenent!
Un panell a la Reserva ens donava una explicació simplíssima, que hem pogut constatar; l’escalfament global ocorregut tendeix a disminuir els recursos nutritius de la fauna i flora en aquesta regió.
Dos exemple força il•lustratius:
- Les serralades i volcans a més de 5000m d’altitud ja no tenen neu eterna. El guia del nostre grup ens ha confirmat que fa menys de 10 anys encara podien admirar-se, fins i tot for de l’època de pluges.
- Els llacs on reposa, es nodreix i reprodueix el rosat flamenc són en curs d’assecar-se vist la superfície que abans cobrien i el que avui en queda...
En resum, resulta estrany trobar-se en una zona que en teoria es plenament natural i que està en vies de transformar-se degut en part a l’activitat humana.
Només afegir al panorama que ens han arribat veus de que el govern busca afiliats internacionals per crear una central d’extracció de liti al vell mig del Salar d’Uyuni...

Tour pel Salar d’Uyuni i la Reserva Nacional de Fauna Andina Eduardo Avaroa.

Poca cosa que afegir al que ja diuen les fotografies per elles mateixes. El que hem vist aquests tres dies ha estat genial, la bellesa i excepcionalitat de la natura en estat pur. Llacs de color roig, verd, blanc… replets de flamencs en època d’apariament. Volcans per tot arreu, emanacions de gas que surten a la superfície des del sòl. Aigües termals. Roques gegants de formes curioses, sorgides de l’activitat geo-volcànica.
El Salar d’Uyuni és sens dubte únic, una superfície de blancor extrema que s’estén en 12 .000 km quadrats enlluernant a tot aquell qui el travessa.
Al llarg d’aquests tres dies hem visitat:
Dia 1-

Cementiri de trens de la vil•la d’Uyuni
Salar d’Uyuni
Museu de sal
Isla del Pescado
Hem passat la nit en un hotel de sal
Dia 2-

Volcà Oliague
Necropolis
Laguna Cañapa
Laguna Hedionda
Árbol de piedra
Laguna colorada
Dia 3-

Geisers volcànics
Aigües termals
Desert de Salvador Dalí
Laguna blanca i Laguna verde
Valle de las rocas
Altament recomanable, no us ho perdeu si aneu per Bolívia!
Un saludet a Fabrice, Carine i les nostres nord-americanes preferides; Laura i Cristina.

Potosí i la Mina del Rosario

A 4100 metres d’altitud, Potosí s’ha donat a conèixer no fa gaire en tot el món per la seva vaga general de 19 dies en contra del govern tot exigint la millora de les condicions de la mineria i les infraestructures en general de la regió de Potosí. Cofois d’haver aconseguit que s’aprovessin les condicions que demanaven, per fi aquestes dues setmanes poden celebrar les festes de la ciutat postergades des d’Agost.

Els nostres guies a les mines, i més endavant en la vida nocturna de Potosí, ens expliquen que un 35% dels ingressos que té Bolívia són gràcies a la mineria. Que només en la regió de Potosí hi ha al voltant de 400 mines, de les quals 250 es troben avui en funcionament. Uns 20.000 miners s’agrupen en prop de 50 cooperatives mineres, els socis són els propietaris de les mines i els que tenen dret a explotar-les i escollir quins miners els ajuden. Un miner en una jornada normal de feina (12 hores, sis dies a la setmana) mastega uns 50 grams de fulla de coca al dia, la qual acompanya amb diferents tipus de catalitzadors (de plàtan, de quinoa, de patata…), cigarrets de tabac natural negre, i alcohol pur de 96° dissolt en aigua o algun refresc. Que sapiguem res de menjar. Un miner en una jornada normal de feina guanya uns 100 pesos bolivians al dia (prop de 10 euros), tot i que el salari depèn de la quantitat de mineral recollit i el preu actual d’aquest en el mercat. Molts d’ells porten treballant a les mines des dels 10 anys, tota una vida d’exposició a minerals pesats que fa que es jubilin aviat. Ara, el govern paga als miners una pensió i impedeix que els menors d’edat treballin a les mines, tot i així es diu (nosaltres no hem vist cap) que algun menor es pot veure pels túnels.
Rica en plata i zinc a més d’altres minerals, la Mina del Rosario és de les més antigues de Potosí. Va començar a ésser explotada per esclaus en època dels inques, seguidament pels conquistadors, per després passar a ser considerada la mineria com una feina remunerada a partir de la independència de Bolívia.
Quan ens trobem en la circumscripció de varis túnels el guia ens demana d’apagar els nostres frontals, la foscor és absoluta...

Si a algú li interessa saber més sobre les condicions de treball dels miners i la vaga de 19 dies a Potosí, aquí algun link d’interès:
http://joseluiscastillejos.wordpress.com/2008/05/26/el-cerro-rico-del-potosi-una-tumba-de-15-mil-mineros-bolivianos/
http://www.clarin.com/mundo/america_latina/Potosi-piquetes-personas-huelga-hambre_0_314368639.html
http://www.elpais.com/articulo/internacional/Potosi/Cenicienta/Bolivia/quiere/ser/departamento/federal/elpepuint/20100810elpepuint_14/Tes